Ja fa uns quants anys, quan era infant, no diré nen perquè passada la quarantena anem com anem de mentalitat, acostumava a passar els dissabtes a casa els avis. Arribava cap a l’hora de dinar i saludava l’avi, que seia davant la televisió veient el sorteig de la loteria nacional (pronunciar-ho en castellà). Mai he entès la fal·lera per veure el sorteig de la loteria, quan mai va comprar-ne un número, ni d’aquella ni de cap, però devia ser cosa de l’oferta del moment.

Més tard seiem a taula. L’àvia sempre preparava una sopa molt bona amb pilota i després un tros de pollastre amb sofregit de tomàquet i ceba, el gust dels quals mai he trobat enlloc més. Ni tan sols a casa. A la dels pares. Jo encara dic casa a la casa dels pares. On visc també, però no és tan casa com a casa. No sé si m’he explicat. L’avi ens posava un dit de cervesa i la resta del got amb gasosa, i algun cop encara repetíem, dos dits en total. A dia d’avui, abans del segon got un tècnic de la DGAIA estaria entrant per la porta i portant-nos a un centre de protecció prèvia declaració de desemparament. I de postres fruita o flam de la marca Chamburcy, que alguns encara el recordaran, i a d’altres els sonarà igual de familiar que l’escriptura cuneïforme.

A la migdiada veiem Willy Fogg campant pel món i empalmàvem amb la “Primera Sesión”, que normalment oferia el western de rigor, Río Bravo, Río Rojo, Rioleon Safari, ara m’he liat crec, és igual, seguim. Acabada la sessió de cinema anàvem a comprar el berenar. Al meu cosí li agradava comprar-se un Tarzán perquè col·leccionava les figuretes d’animals incrustades a la xocolata. Mai vaig poder entendre com podia acumular tants animals, i l’absurd que feia jugar amb una tortuga més gran que la girafa. On s’ha vist! Per cert, senyor de Panrico que ostenta el càrrec de legal representant de l’empresa, faci’m cas. Per a la propera. A la selva no hi ha foques. Cap! Ni una! Jo vaig veure les sis pel·lícules senceres del Weissmüller i no en surt cap de foca. Per la meva part era més de Bollycao. Acumulava les enganxines del Toi. Toi contento, Toi manta, toi en la playa. Premonitòries algunes.

Els dissabtes acabaven amb la mateixa tristesa que els Duo Dinámico acaben els estius. Però amb la sort que les setmanes triguen menys a fer la volta que la terra al sol, i no havies d’esperar tant per tornar a casa els avis com a què la tele espanyola reposés Verano Azul.

I amb tot això anem passant la tarda. Jo només sóc vingut a dir-vos que lo dels indults el Sr. Pedro Sànchez se’ls pot ficar pel cul, perquè com diu el nostre Helsinki particular “no siempre lo justo es lo correcto” i que els del Alternatiu potser aviat tornem. O potser no, que fa calor. I mentrestant,… mentrestant NO TOI.

SALUT!