«Hay que desafiar la adversidad, enfrentar al enemigo sin temor»

John Keating (Robin Williams)

“El club de los poetas muertos” (1989)

Qui no recorda a l’entranyable professor John Keating del “Club de los poetas muertos” (1989), un tipus de professor que tothom hem desitjat tenir en algun moment de la nostra vida, i que difícil és trobar-se amb algú així a l’escola, a l’institut, a la universitat…

L’altre dia en una conversa amb els alternatius, parlant de la uni, de notes, de pacs, de proves finals, de valoracions dels professors, va ser anomenada la pel·lícula per un dels meus companys. I quina raó tenia! Nosaltres, que estudiem online per qüestions laborals, se’ns fa una mica difícil acceptar la fredor o distància d’alguns professors o d’algunes professores. Suposo que estem acostumats al “tu a tu”, a les explicacions en persona, a les classes de sempre… Però, també hi ha professors motivadors, que veus que et resoldran qualsevol qüestió ràpidament i amb ganes, que sents que els hi agrada ensenyar i formar als futurs professionals. Això, de què hi ha professors que motiven i altres que no, ha passat sempre i seguirà passant.

Quan anava a l’escola i a l’institut em vaig trobar amb un gran número d’ells. Alguns feien les classes insípides i avorrides, altres amb els quals et passava l’estona molt ràpid, perquè et divertien, motivaven i a més, ensenyaven bé. Vaig trobar-me amb docents dels quals tinc un bon record per la seva manera d’ensenyar, diferent de la resta. Segurament igual que vosaltres. Els que t’ajudaven a pensar per tu mateix i no com un ramat d’ovelles com fa la majoria. Els que si no entenies les coses, les repetien sense cansar-se, no com altres amb els quals et treien les ganes de preguntar. I dels que estaven pendents de tu i t’aclarien en què havies fallat i així, poder aprendre.

Sempre es parla sobre l’educació, sobre el fracàs escolar, però poc es parla de què potser el gran problema es troba a la part del professorat i no només a la part de l’alumnat. No sé quina és la solució, no és la meva feina pensar-la. Però, per millorar el nivell educatiu que s’obté en acabar l’escola, l’institut o la universitat, hi ha dues parts que han de motivar-se, esforçar-se i tenir responsabilitat: els professors i els alumnes. Però, els alumnes són els que els hi ha d’ensenyar. I se’ls hi ha d’ensenyar bé. No com un número més que es troba a l’aula. Ni com un rebel que no pensa igual ni com una pèrdua de temps si algun tema no se li dona bé. Un “yo me lo guiso, yo me lo como” no és ensenyar. Quines ganes de trobar docents motivadors i entusiastes i de sentir la necessitat de pujar sobre les taules i cridar allò de: “Oh capitán, mi capitán”.

I per acabar, us indico algunes pel·lícules on surten professors motivadors:

“El club de los poetas muertos” (1989)

Un excèntric professor qüestiona l’ensenyament tradicional d’una escola elitista de Nova Anglaterra, descobrint-los la poesia, el significat del carpe diem, la importància de la lluita pels somnis i destrossant estereotips, canviant la vida d’un grup d’alumnes.

Mentes peligrosas” (1995)

LouAnne és una marine retirada, que es postula com a professora a l’escola de secundària Parkmont de California. A la seva aula es troba amb adolescents difícils, de classe baixa i desfavorits que participen en guerra de bandes i no es comprometen amb res. LouAnne els hi ensenya utilitzant activitats que inclouen temes i llenguatge que atrau els estudiants. Els introdueix a la poesia i els premia contínuament. Els seus mètodes atreuen la ira de l’autoritat escolar que volen que segueixi el pla d’estudis.

La sonrisa de Mona Lisa” (2003)

La professora Katherine Watson comença a donar classes d’història de l’art a la prestigiosa universitat femenina de Wellesley, el 1953. La docent comença el curs amb l’esperança que les seves alumnes, les millors del país, aprofitin la seva oportunitat per ser independents. Xoca amb la tradició i el conformisme de la institució, per tant, Katherine Watson té el repte d’ajudar-les a despertar d’aquests costums.

Cadena de favores” (2000)

Eugene, un professor de ciències socials de setè grau amb marques de cremades a la cara, decideix assignar als seus estudiants la tasca de buscar mètodes per millorar el món. Trevor, un alumne, pren seriosament la proposta del seu professor i inventa un sistema: ajudar a tres persones i aquestes ajudar a altres tres i així, successivament.

El indomable Will Hunting” (1997)

Will Hunting té una vida senzilla i treballa de conserge a l’institut de Tecnologia de Massachusetts. Tot canvia, quan resol un complicat problema de matemàtiques plantejat per un professor a una de les seves classes, el qual descobreix la brillantor i l’intel·lecte del jove Will.

Rebelión en las aulas” (1967)

L’enginyer Mark Thackeray accepta la feina de professor en una escola als afores de Londres. El seu grup d’alumnes són difícils i rebels. Inicialment tracta de guanyar-se la seva confiança amb mètodes tradicionals, però davant el fracàs, decideix provar noves tècniques per aconseguir el seu objectiu.

La lengua de las mariposas” (1999)

Aquest relat té lloc durant els mesos previs a l’Alçament Nacional del 17 i 18 de juliol de 1936 a Espanya. Moncho, rere una llarga malaltia, torna a l’escola. Té por perquè li han dit que allà peguen als nens, com era costum a l’educació repressiva de l’època, però, el seu mestre Don Gregorio, no és així. Llavors, comença el seu aprenentatge de la vida, que es veu truncat per la Història.

Los chicos del coro” (2004)

Ambientada a la França del 1949. Recull la història de Clément Matthieu, un professor de música acabat d’arribar a un internat de nois difícils, on el principal mètode pedagògic és la mà dura i la disciplina. El mestre Matthieu forma una coral amb l’objectiu de guanyar-se la confiança dels alumnes i inculcar-los valors que fins al moment no havien trobat, com la sensibilitat, la humanitat i la lleialtat.