Sant Jordi, sí, un cop més i un any més, amb menys restriccions que l’any passat i amb menys autors que en anys normals, però una colla de ganàpies aniran signant llibres; aquest cop escampats per la ciutat en comptes d’estar concentrats tots en uns punts concrets com bestioles de circ.

Que dic jo… i un dia del maó on els paletes posessin dedicatòries i signessin totxanes? O, un dia del lampista i que compréssim canonades i ens les signessin amb soldadures? I un dia del sanitari (ara que s’han posat tan de moda) posant-nos la vacuna i signant-nos el braç acabat de vacunar? Perquè tots aquests sí que penquen, i… no ens enganyem, les persones que escrivim… (així, entre nosaltres)… Treballar, el que es diu treballar, doncs home. Ens passem el dia asseguts davant de l’ordinador, prenent-nos el nostre bourbon (en el meu cas, Coca-cola), escrivim -o no-, perquè hi ha vegades que diem no estar “inspirats”, ens copiem les idees els uns dels altres; de vegades no en diem plagi, però tenim la barra d’anomenar-ho “homenatge”, cobrem de puta mare dels nostres editors, vivim de conya dels nostres royaltys, lliguem! Perquè vulguis que no hi ha qui pateix allò que s’anomena sapiofilia i pensa que un tipus, pel fet de tenir certa gràcia ajuntant quatre lletres, és l’hòstia! Quan en realitat l’únic que fotem és dedicar-nos a les tafaneries, perquè… Què és una novel·la? No és més que tafaneria: ens inventem uns personatges, els posem en situacions compromeses, els putejem descaradament i fem que la resta de persones, els nostres estimats lectors, fiquin el nas en aquestes vides de personatges i situacions inventades i gaudeixin del patiment i de les misèries alienes. És a dir, un Sálvame com els de Tele 5, però amb el glamur de la lletra impresa i d’una ploma fina més o menys encertada, però al cap i a la fi, tafaneries.

Aquest any, personalment, tampoc estaré signant enlloc. Aquest any només he escrit coses per campanyes publicitàries. Que per cert, això té un nom, se’n diu “copywriting”; que ja té collons! Doncs he estat fent de copywriter, sí, escrivint mandangues per vendre coses, des de Graus universitaris, fins a assegurances bancàries, passant per redactar textos per empreses de missatgeria, restauració, telefonia mòbil, productes d’alimentació i plataformes digitals de continguts d’entreteniment; i fins on jo sé, aquells que un dia vam acabar fins a la bossa dels ous d’escriure ficció i ens vam dedicar a escriure publicitat, no signem les nostres campanyes enlloc. A ningú li interessa la dedicatòria ni la signatura d’un copywriter en una bossa de Cheetos! Curiosament, sí que interessa la signatura d’un autor, que normalment, si signa molt, és perquè darrere té una bona campanyeta de màrqueting i com a conseqüència, un bon copywriter.

Gaudiu del dia. Del Sant. I independent de si compreu molts llibres o moltes roses, aprofiteu per airejar-vos una mica.

Jo em dedicaré als meus estudis de periodisme a la UOC i miraré d’obrir-me camí en un nou futur professional dins del glamurós món de l’escriptura, perquè he decidit que de gran, vull escriure prospectes de medicaments. Ei! Que a partir d’això de les marques de les vacunes, se’ls llegirà tothom per posar-se catxondos amb els efectes secundaris i decidir la marca del proper analgèsic abans de comprar-ne cap.

El proper Sant Jordi, si voleu, ja us signaren un prospecte de subsalicilat de bismut.

Feliç diada!