En una època en què no es podia parlar de política, i menys encara del caudillo, les converses dels adults del Poble Sec giraven al voltant de coses d’allò més quotidianes com: la inflació, les pujades del preu del petroli, la crisi … temes dels quals no tenia mai la culpa el govern; on vas a parar! Per aquells temps, igual que ara, la culpa era sempre dels americans. De qui si no? Altres temes comuns eren el clima, els preus de les mongetes, els col·legis dels nens, i com no, l’esport nacional que consistia a criticar les veïnes, que per això hi eren.

Potser l’únic lloc en el qual es tocaven temes “delicats” era a la barberia del carrer Salvà; un petit recinte a peu de carrer on hi havia tres cadires de barber i un banc per a quatre persones, que premudes, esperaven el seu torn per una tallada de cabells a navalla o un afaitat. Els clients eren tan habituals i es coneixien de tant de temps, que en confiança, s’atrevien a criticar el règim i cadascun d’ells deia la seva. El senyor Ramon, l’amo de la barberia, cada vegada que sentia el soroll de la porta, feia un gest amb les seves tisores ​​perquè la resta fessin veure que parlaven d’altres coses, i si qui entrava era de confiança, la conversa prosseguia amb tota normalitat, o en cas contrari, el senyor Ramon introduïa un afegitó de l’estil de: “Doncs no sé jo, però una altra vegada el Reial Madrid ens l’ha jugat en aquesta lliga. Oi?” i la resta de contertulians seguien el fil i ja tota conversa es canalitzava cap a un dels temes “permesos”: el futbol.

Sense cap mena de dubte que petits llocs com la barberia del carrer Salvà, van servir com a espais de “la resistència” davant d’un règim totalitari, alhora que van fer molt per mantenir viu el català que per aquells temps estava més que prohibit i reduït purament a l’àmbit familiar i com una curiositat folklòrica com els balls regionals.

Val a dir que jo, poc m’assabentava del contingut d’aquelles converses. Em limitava a seure al banc esperant el meu torn sense entendre massa bé de què es parlava i llegint els Mortadelos, Tio Vivo, o DDT que el barber tenia col·locats en un revister juntament amb el diari Marca, El Caso, i poca cosa més. De tant en tant enxampava parts de converses en què es deien coses semblants a les que es deien a casa meva, com que si a la mòmia li queda poc temps de vida, que si què passarà quan torni la república, etc. Jo ja sabia que “la mòmia” era l’incombustible senyor Franco i que la república era una senyora amb una bandera tricolor que ensenyava un pit, però a la meva edat m’interessaven més els embolics que en Mortadelo i Filemón eren capaços d’organitzar a la TIA.

Un dia el senyor Ramon va emmalaltir. Seguia al capdavant de la barberia, però un maleït tumor localitzat en el seu cap li va minvar les forces impedint que pogués seguir fer-se’n càrrec del seu petit negoci. La seva presència per la barberia va passar a ser anecdòtica al cap de poc temps, i en el seu lloc el senyor Julián es va acabar ocupant de tot gairebé a jornada completa.

Parlar de la mòmia o de la república va passar a la història, ja que el senyor Julián era un més dels convençuts que afirmava que en Franco ens havia portat la pau, que la república seria una amenaça, i que a veure la de bogeries que acabarien fent els “rojos” el dia que el caudillo estires la pota. Total, un bon home en realitat, però partícep d’un pensament únic, que sense voler-ho, va acabar provocant que els temes de conversa a la barberia es limitessin a ser els mateixos que en la resta de barri.

El senyor Julián era un tipus atent i educat que provenia d’una família humil del sud, que va mantenir fins al final dels seus dies el seu accent andalús, i que sense saber-ho ni pretendre-ho, va “prohibir” el català en aquell petit reducte de la resistència que era la barberia del carrer Salvà. Ell no l’entenia, no el parlava, ni tenia cap intenció per fer el més mínim esforç, així que en una Espanya que era una, era gran i era lliure, els habituals de tota la vida a la barberia del senyor Ramon van adoptar el castellà en les seves converses amb la més absoluta normalitat.

Mentre que pel transistor només es sintonitzaven emissores de flamenc i “cante jondo”, el senyor Julián acabava amb un dels caps, passava el raspall amb pols de talc pel coll i el clatell del client, retirava els draps i deia: “A ver, el siguiente”.

—Conversassión?
—Pueeesss … bueno —contestava el client.
—Furbo, o toros? —preguntava el senyor Julián.
—No sé… futbol mismamente.

I mentre el barber movia amb habilitat les tisores entre els dits per damunt del cap d’un client, es parlava de copes, de recopes i de lligues una vegada darrere l’altra.

La resta, els clients habituals de tota la vida, romanien muts llegint el diari Marca, o El Caso, així com jo m’esperava pacientment i en silenci amb els còmics d’en Mortadelo.

Va ser en aquells moments que em vaig adonar de la importància que havia tingut per als veïns la barberia del carrer Salvà. Jo seguia sense entendre el significat de segons quines converses, però em va quedar molt clar que allò de parlar de temes “normals” en una Espanya profundament anormal, no podia ser bo.

El maleït tumor no només li va guanyar la partida al senyor Ramon, sinó que va acabar també amb la resistència del barri.