Deia el meu avi que qui refia de la sopa d’un altre se l’acaba prenent freda. Us ho comento per si espereu trobar notícies que us informin del que succeeix més enllà d’aquest espai web. No en refieu massa tampoc. Ni del que trobeu aquí ni del que trobeu més enllà. Algú amb més coneixement en la matèria, Kapuscinski, va afirmar que “quan es va descobrir que la informació era un negoci, la veritat va deixar de ser important”. Potser aquí expliquem la informació a la nostra manera, però potser més allunyats d’aquells mitjans públicament subvencionats que us faran saber el que ells volen, com i quan volen. No som periodistes, almenys encara. Jo tampoc ho pretenc, prefereixo ser Steve Mcqueen.

Els jutges de Berlín.

Posats a fer, deixeu que us expliqui una llegenda. La història diu que a Frederic el Gran de Prússia, ja sigui pel soroll que feia un molí proper al seu Palau, ja sigui perquè li interferia en el paisatge – aquí les versions són discordants – va voler enderrocar-lo. El camperol propietari del molí va acudir als tribunals per evitar tan alta injustícia. Lo rellevant de la història és que els tribunals van donar la raó al pagès, proferint el monarca la frase tan recordada “encara queden jutges a Berlín” quan va rebre la notícia.

Els jutges de Berlín, ben avançat el segle XVIII, estaven dotats de la potestat jurisdiccional, jutjar i executar allò jutjat, ben sagrada quan està acompanyada de la necessària independència, i per tant, ben allunyada de qualsevol intromissió del poder executiu que, amb les seves urpes brutes, sempre intenta interrompre en els afers de la justícia.

Més recentment, i en un lloc més proper, un tribunal espanyol radicat a la comunitat autònoma catalana – mal que ens pesi això de comunitat – va inhabilitar un president català per una pancarta que clamava fer efectius drets tan fonamentals com la llibertat d’expressió i opinió.

Mentre la justícia espanyola inhabilita presidents catalans, es permet que aquells senyors tan demòcrates que van assaltar Blanquerna, i que tenen les penes de presó suspeses “por arte del birlibirloque”, es presentin per Falange a les eleccions madrilenyes del proper 4 de maig.

La informació al respecte la podreu trobar a la premsa generalista, no els donarem més publicitat ara. Però bàsicament és allò que us deia dels jutges de Berlín, que és com las meigas gallegas, que “haberlas haylas”, pero jo no les veig.

La policia del ghetto

A Memòria del traïdor, de Vicenç Villatoro, podreu llegir una història interessant sobre les policies dels ghettos i l’exercici del control dels pobles sotmesos. A tot ghetto el poder es fa servir de policies autòctons per sotmetre la població als seus desitjos.

Ahir, a Amer, població natal del president exiliat Puigdemont, el president espanyol Pedro Sánchez es passejava acompanyat de la consellera Vergés, això sí, ben engalanada amb un abric de color groc, color que ja forma part del folklore llirista nostrat.

Tots aquells que us van prometre la terra promesa, els que ben sovint han parlat d’Ítaca, no solament han estat crossa del poder estatal, sinó que formen part de la policia del judenrat. Ara passegen  agafats de bracet de qui ve amb les mans buides, quan almenys el Caudillo, quan viatjava, inaugurava pantans.

Trainspotting

El terme fa referència, en argot, a l’acte de buscar-se una vena per injectar-se heroïna. M’interessa més la pel·lícula, la veritat, tot i que tampoc n’hi ha per tant. Podem parlar del principi, ja icònic, en què la veu en off ens introdueix al protagonista i ens fa un discurs de les coses que ha de triar a la seva vida desestructurada. Ara aquí podem triar entre fer la ironia sobre la campanya de vacunació i les mesures restrictives que venen i van sense destinació clara. Podem alienar-nos parlant de l’alienada que governa a Madrid. Triar entre parlar de la final de la copa del rei que es juga avui, ja que no tindrà la corresponent xiulada ni el rebombori interessat de mitjans i partits polítics de la dreta espanyola, sense poder especificar si estan més escorats els partits o els mitjans. Podria triar fer la brometa fàcil sobre el temps de demà i jugar interessadament, i de manera matussera, aprofitant la paraula homònima, entre clima i durada del dia, i podria triar fer un comiat  d’aquest text mig graciós o mig imbècil, o viceversa, o potser tot plegat. Però escullo no escollir. Espero que ningú hagués esperat trobar notícies aquí, de lo contrari es trobarà la sopa freda. SALUT!