De jove, el meu avi, treballava amb el seu pare en un petit taller de calçat que tenien en propietat en un poble del país basc.

Un dia va arribar a la sabateria un encàrrec important de l’exèrcit espanyol; li van demanar al meu besavi proveir de botes a tots els militars pertanyents al bàndol dels que semblaven més que disposats a revoltar-se en contra d’una Espanya sense ordre i on ja tocava donar, d’una vegada per totes, un cop de puny damunt la taula. El meu besavi va fabricar botes i botes i va arribar a fer fortuna en una època en què la fam era comuna.

Per aquells temps, en Gonzalo, el meu avi, anava al darrere d’una jove anomenada Cecília i tots dos, en edat d’emparellar-se, feien llargues passejades pel camí de la barca, menjaven tramussos i garrofes, s’explicaven les seves coses, i abans que caigués la nit el meu avi l’acompanyava a casa i tornava al taller a cosir les soles de les botes dels soldats.

Poc li agradava al meu besavi que el meu avi Gonzalo festegés amb aquella mossa, ja que segons sembla, els pares de la Cecília eren pobres; més o menys pobres com ho era tothom en les zones rurals d’aquella època. En realitat, la família de la Cecília era tan pobre com ho havia estat el meu besavi abans que un ministre li encomanés aquella tasca de calçar a uns soldats amb la finalitat de portar al país a la glòria a pas marcial.

Per a en Gonzalo, les amenaces de ser repudiat i desheretat, en el cas que li passés pel cap ficar-se en casament amb la Cecília, li van importar més aviat poc, i no va trigar a convertir-la en la seva esposa; de la mateixa manera, el meu besavi, tampoc va trigar a donar-los porta i a no voler saber mai res més d’ells; ni tan sols aquella nit en què uns soldats, ja revoltats, i calçats amb aquelles botes que el meu avi havia cosit per a ells, esbotzessin la porta de casa seva i el portessin pres pel fet de simpatitzar amb idees comunistes.

La Cecília va fer l’impossible per treure al meu avi Gonzalo d’una cel·la, on el van mantenir descalç dia i nit, arribant a quedar-se extremadament prim degut a l’escassetat d’aliment i a la por. Una por que li impedia provar el poc mos amb què el mantenien viu abans d’executar-lo davant d’un escamot d’afusellament.

El capellà de poble, coneixedor de la desventura de la Cecília i d’en Gonzalo, es va commoure davant els plors d’aquella dona, noucasada, que li implorava intervenir davant d’aquella injustícia, i tot i que ell era un capellà d’ordre que considerava que els ‘rojos’ havien de ser ajusticiats a foc, es va presentar als calabossos per demanar que deixessin en pau a aquell home, argumentant que donat el seu estat, tot just eren unes poques hores les que li restaven de vida i que ni pagava la pena malgastar amb ell unes bales.

Aquells temps van quedar enrere, no els records. El germà d’en Gonzalo, en Pruden, no va córrer la mateixa sort i va ser afusellat, tanmateix, els seus tres fills van ser empresonats més d’un cop i torturats. El meu avi es va dedicar a tocar el clarinet en la banda del poble fins que va venir amb la Cecília a Barcelona on va seguir fabricant calçat, però mai per a ningú que desitgés aconseguir cap glòria a costa de la condemnació d’altres.

“Allà on es trobin el teu parell de sabates, allà és on es troba la teva llar”, em deia el meu avi Gonzalo en més d’una ocasió.

Foto: Sergi Càmara
(Eines del meu avi Gonzalo per a la fabricació de calçat).