Veïns xafarders que posen l’ull rere la porta, veïns que fan soroll, veïns que parlen com si tinguessin un megàfon a la gola, veïns que per no acceptar la seva sordesa posen la tele a tota pastilla, veïns emmascarats amb un somriure (bé, quan podíem veure els somriures) i que després et clavarien una estaca al cor, veïns que et piquen cada dos per tres com si fossis un supermercat… Veïns, adorables veïns.

Tots tenim el típic veí o veïna tocanassos, el que quan te’l creues al portal: o vas ràpid per no compartir ascensor amb ell o vas lent perquè no et vegi i vulgui compartir-lo ell amb tu; el que quan hi ha una reunió veïnal, i la majoria està d’acord en alguna qüestió, ell no. O per exemple, els que prefereixen que es cremi l’edifici, en comptes de trucar al 112, perquè pensen que li cobraran els bombers… Això últim em va passar de veritat i us ho vull compartir.

Fa uns mesos, quan ja teletreballava i estaba en mig d’una trucada, de sobte un fum espès i de color blanc grisós es colava per la finestra que dona al pati de llums. Una pudor de cremat insuportable, uns crits de la resta dels veïns per saber que passava dels quals no obteníem resposta… Doncs com faria tothom (o això pensava) trucada directa al 112 mentre pensaven que havíem de sortir volant o morir cremats. El fum seguia sortint. No veiem flames, cosa que ens alleugerava, però no sabíem que s’estava cremant… La por d’aquells minuts, quan va acabar tot, rere venir bombers i per fi saber que havia passat, es va convertir en una ràbia interna provocada per una part per la ignorància d’alguns veïns de no saber què fer en una situació semblant i per l’altra per l’inexplicable pensament mental de la pròpia originària del problema.

I què va passar? Molt ràpid d’explicar: l’adorable veïna havia posat una olla al foc, s’havia anat al balcó a parlar amb el mòbil (no un minut, ni dos, per la fumerada que hi havia…), i per la seva inconsciència l’olla se li va cremar. Bé l’olla i mitja cuina… Per sort, ningú no va prendre mal.

Vull fer menció especial d’agraïments a la meva adorable veïna: gràcies, per recórrer als nostres crits d’ignorància de l’origen de la cremada. Gràcies, per no confirmar que venia del teu pis i que ho tenies “controlat” i el nostre destí no era morir cremats. Gràcies per no posar-te en el nostre lloc i gràcies per molestar-te per haver avisat als bombers, a sobre! La seva molèstia anava precedida del motiu il·lògic de què els bombers li cobrarien el desplaçament i l’actuació. Vull dedicar també un agraïment especial als veïns que es passen enganxats al Facebook tot el dia, però no saben ni a quin número s’ha de trucar per avisar als Bombers (això, sí que no m’ho podia creure).

Com a símil d’exemplificació: 13 Rue del Percebe. Del gran Francisco Ibañez.

Encara sort, que quedem al món persones que sabem com reaccionar, que sabem a on trucar, que sabem que es pot anar fent i sobretot, que si passes alguna cosa així en qualsevol moment, avisariem als veïns. Encara que a vegades, tinguem ganes de viure sols en mig del bosc per què l’homicidi és il·legal i només quedarà transcrit a les nostres fantasies maquiavèl·liques, si hi ha possibilitat que algú de la nostra adorable comunitat prengui mal, almenys avisaríem i intentaríem ajudar.

Coneixeu els vostres veïns, però no us fieu del tot. Mai se sap què pot ocórrer ni qui us portarà a l’abisme o a la salvació. Millor, apreneu a sobreviure sols.