De vegades, només de vegades, certes conjuncions porten persones de procedències ben diverses a emprendre camins conjunts i singladures compartides. Són aquestes conjuncions, sovint difícils d’explicar, les que fan que els projectes s’iniciïn amb força i il·lusió, i que les diferents motivacions facin avançar el projecte amb energia.

No obstant, tota il·lusió requereix del compromís de la constància, i és aquest segon element més que el primer, el que farà que la energia inicial es transformi en un resultat coherent, satisfactori i es perllongui en el temps.

Jo de petit volia ser Steve Mcqueen, i així us ho dic. Sense més comèdia. Córrer amb aquella moto  que conduïa a LA GRAN EVASIÓ perseguit per un grup de nazis, i fer-los anar de corcoll fent emergir la seva incompetència. Anar per la vida amb aquell posat de mirada clara i somriure irònic.

La putada – suposo que a aquestes alçades se’m permetrà emprar el terme – és que les conjuncions compartides, perduda la primera efervescència de la novetat, van quedant difuminades i, pels motius que siguin, cada cop són menys conjuntives i arriba un punt que també cansen.

De fet, a la pel·lícula, el capità Virgil Hilts acaba capturat novament per l’exèrcit nazi i torna al camp de concentració, i dins de la nevera passa els dies fent xocar la pilota de beisbol contra la paret, esperant poder sortir de la cel·la d’aïllament, no sé si amb igual mirada clara, no sé si amb igual somriure irònic.

Ara que ja soc gran, m’he convençut que no seré mai l’Steve Mcqueen, però vaig fent botar la piloteta veient com altres capitans, amb un posat més Schettino, suposo que m’explico, han adoptat posicions alternatives.

I ha estat així com he sortit del grup de wasap de la comunitat de veïns.