La nostra terra, aquesta que està situada al nord-est de la península Ibèrica, la nostra Catalunya, mai us heu preguntat quin és l’origen del seu nom? Realment no sabem segur el seu origen, però hi ha diverses possibilitats. Citarem les més destacades que barregen elements mitològics i llegendaris.

A l’època grega i romana, el nostre territori encara no tenia definit cap nom específic. Era coneguda pel nom d’algunes tribus ibèriques, com els lacetans o els ausetans. Gòtia, així es coneixia durant l’alta edat mitjana; també s’utilitzava el de Marca Hispànica, territori desginat sota domini dels francs on es trobaven els comtats catalans.

L’aparició del nom de Catalunya el situem en el segle XI, anomenada així una part del territori que més endavant es coneixerà com la Catalunya Vella (zona nord de Barcelona fins als Pirineus). A escala documental, es situa a principis del segle XII (després de 1115) i fa referència al comte Ramon Berenguer III el Gran. Apareix en el poema Liber Maiolinchinus de gestis Pisanorum Illustribus, escrit en llatí pel poeta pisà Laurentinus Veronesis, que parla de la conquesta de Mallorca per part de pisans i catalans. El poema parla del comte de Barcelona com a catalanicus heros (i com a dux catalanensis) i de la seva terra Catalania. En altres documents trobem les formes Catalaunia, Catalonia o Cathalaunia. A partir de mitjan segle XIII ja apareix el mot Catalunya i català.

Existeix també un document anterior, un pergamí sense data, que segons Udina Martorell, es podria situar entre 1096 i 1112. En el text signen uns homes: Raimundus Catalan, Arnal Catalan i Geral de Cataliung, que juren fidelitat a Ramon Berenguer el Gran. Apareix tard en el temps i molts segles després de la presència romana.

Teories sobre l’origen del nom de Catalunya

Un dels mites originaris de Catalunya, sorgit de l’historiador Pere Tomic en el segle XV, situa a Otger Cataló com a eix central. Cataló era un noble (francès o alemany segons les interpretacions, que era oriünd de la zona francesa d’Aquitània), que va arribar a Catalunya per lluitar contra els musulmans en el segle VIII. La llegenda conta que nou barons nobles (Dapifer de Montcada, Galceran de Pinós, Hug de Mataplana, Guillem de Cervera, Ramon de Cervelló, Pere d’Alemany, Ramon d’Anglesola, Gibert de Ribelles i Roger Erill) van seguir a Cataló en la seva lluita i van construir diversos castells al voltant dels Pirineus. Quan morí Catalò l’any 735 a Empúries, els seus seguidors s’hi refugiaren una temporada fins que amb l’ajuda de l’emperador Carlemany, guanyaren i posaren el nom de Catalonia en honor d’Otger Cataló. Aquesta explicació és llegendària, però històricament no té prou base.

Hi ha teories descartades a causa de problemes de derivació fonètica, casos que no sembla que hagin pogut derivar des de l’original a la forma actual de Catalunya. Un d’aquests casos és la possibilitat que Catalunya derivés de Gotholandia “terra dels gots” o de Gothoalania “terra dels gots i els alans”. Cal afegir que el poble dels alans no s’establí a Catalunya, per tant, és poc probable el pas de Gotho a Cata. A part, el nom de Gotholandia no s’ha pogut documentar ni en relació amb Catalunya ni amb cap altre país.

Existeix una altra interpretació més plausible, la que diu que Catalunya seria un nom per denominar una “terra de castells”. A la zona de la Marca Hispànica es van edificar castells amb vista a fortificar l’àrea per protegir-la de les incursions musulmanes. Els que cuidaven d’aquestes fortificacions eren els castellans, vassalls dels nobles propietaris dels castells. Del nom de castellanus provindrien els francesos chastelain i châtelain, així com els catalans castlà o catlà. Per derivació sorgiria catalans i Catalunya, però el pas de catlà a català és difícil d’explicar.

Una altra hipòtesi és la derivació de Catalunya dels catalauni, que era un poble celta de la Gàl·lia septentrional (a la zona actual entre França i Bèlgica). A l’època de les invasions dels celtes (segle III aC) alguns catalauni s’haurien establert a la terra que posteriorment passaria a dir-se Catalunya. Però, a la manca de base documental i d’ordre filològic s’afegeix un tercer problema: la circumstància que, des del punt de vista etnològic, l’aportació dels pobles cèltics al poblament històric del territori català ha estat escassa. Probablement, la tribu esmentada mai no va ultrapassar la barrera dels Pirineus.

Tres versions més sobre l’origen del nom de Catalunya

La primera, defensada per Joan Coromines, diu que Catalunya derivaria d’un dels pobles ibers en època dels romans, els laketans, i que hauria passat per una metàtesi sàvia per un escrivà de lacetanos a catelanos; i d’aquí a catelans i catalans. Però, el nom aparaguè al segle XII i aquest seria un origen més antic.

La segona, defensada pel lingüista suís Paul Ebischer en 1948, que diu que vindria de Montcada, de Mons Catens, que ell creia que es deia Mons Catanus (la muntanya més important del principal comtat català, el de Barcelona). I que passà de catananus a catalanus (com Barcinona, nom romà de la ciutat comtal, a Barcelona).

La tercera hipòtesi és la possibilitat que Barcelona hagi donat nom a Catalunya: la ciutat era la capital de la zona i hauria passat de capitale a captale, derivant a cattale i catal, coneixent-se els seus habitants com a catalans.

Hipòtesi més probable: Catalania.

El nom original no era Catalunya sinó Catalania. Aquest nom va ser important en el segle V dC,  l’any 441 als Campos Catalaunico, ( a la zona de l’antiga Duro Catalaunum, l’actual Châlons-sur-Marne) va succeir la batalla que frena als huns i Àtila de conquerir l’Europa occidental. Un dels participants va ser el rei visigot Teodored, que tenia com a capital la ciutat de Barcelona, a més dels francs, que s’estenien per tot el territori de l’antiga Gàl·lia romana (actual França).

Hi ha variants que diuen que fou Lluís el Piadós el qui lliurà la batalla. Probablement el pas de Catalania a Catalaunia va ser honor de la batalla; posteriorment, el pas de Catalaunia a Catalunya és habitual, seguint altres exemples com el de Gascònia a Gascunya.

Última hipòtesi: Kalat Talunya – Castell de Talunya.

L’última hipòtesi es troba defensada per Joan Vernet, esmentada per l’historiador Miguel Coll i Alentorn, amb cera versemblança. En un text sarraí, el geògraf Al-Udví escriu que a mig camí entre Lleida i Osca hi ha un castell, el castell de Talunya. Allà trobem Montsó, que ha estat sempre una població que ha guardat el pas del Cinca en aquest indret. Per tant, és gairebé segur que el castell de Talunya és Montsó. Castell en àrab es diu kalat. Aleshores, en àrab seria kalat Talunya, i la seva contracció: Catalunya.

Tanmateix, cal que ens fixem que no hi ha correspondència exacta entre català i Catalunya. Si primer va existir el mot català, llavors hauria hagut de ser Catalanya, perquè de català ve catalònia. Si primer va ser Catalunya, llavors no s’hauria dit catalans, sinó catalons. Això s’explicaria perquè sèrie els sarraïns, encara arabitzats, que ens haurien batejat i que no tenien idea de com s’havia de fer la correspondència entre català i Catalunya. Si haguessin estat llatins haurien fet la correspondència exacta. Això és suggestiu, ja que ho podem donar com una hipòtesi plausible però no demostrable.

Si fos aquest l’origen del mot Catalunya, ens portaria a la seva existència ja en el segle XI o fins i tot, abans. Podria ser doncs, que el nom local d’un castell, el de Talunya (kalat Talunya), derivés cap al nom de la nostra nació: Catalunya.