Ens hem manllevat de paraula nosaltres mateixos i hem arraconat l’ànsia de missatge que ens va fer combregar en aquest petit espai. L’arribada del període de vacances ha esbargit als alternatius com el vent de ponent la pols de les baranes. La macedònia, tant present en altres jorns dominicals, s’ha esfumat de la web alternativa i ara forma part de la dieta la “paella mexicana”, “las torrijas castellanas” o les “llenties butsenites”. Ara mateix, hem substituït la fruita per un bon tiramisú. Per això avui la secció tindrà un format més difús, potser un xic alternatiu, si m’ho permeteu.

La frase

Pare, perdona’ls, que no saben el que fan (Lluc, 23:34).

Diumenge de resurrecció. Perdona als que surten de vacances i juguen a la ruleta russa del Covid, tan cansats com estan de guardar distàncies tancats i barrats a la llar pròpia mentre no arriben els vaccins anunciats.

Perdona la Mar i l’Isaac, pels seus silencis imposats. Perdona la Esther i la Emma, que ara venen, ara van. Perdona la Iris i la Débora, que han fugit d’escena a la primera oportunitat. Perdona la Marta que ha escapat del frenopàtic tot buscant la clau de la paraula ben expressada, i al Sergi, que li agraden les músiques ancestrals. Perdona’m a mi, per recordar-me’n de tots ells, i perdona al Josep, a qui un cop de porta de final d’hivern se’l va emportar al món de les idees i dels podcasts mai trobats. Quo vadis, Josep?

La pel·lícula

El Sol del Membrillo, de Víctor Erice (1992) No se m’acut altra pel·lícula per recomanar-vos per aquesta tarda. 139 minuts de metratge dedicats a l’Antonio López, pintor que pinta un quadre. Tal qual. Crec que és la millor història per a fer una bona becaina després de la sobretaula. Aprofiteu, sempre podreu explicar als nets que l’heu vist.

Per cert, un “membrillo” és un codony, i ara no em feu fer la rima fàcil.

Uns versos

Vull substituir la recomanació literària habitual d’un llibre per aquests versos de Pablo Neruda, primera estrofa del poema La Poesía.

No em pregunteu el motiu, simplement el fet d’escriure me’ls recorda.

El quadre

El quadre, no un quadre. El Crit, d’Edward Munch, símbol d’angoixa i desesperança com a resum de l’últim any viscut per tots nosaltres.

Res més a afegir.

I tanquem secció. Almenys per avui. Esperem retrobar-nos tot passat festes, si Déu vol. I si no vol potser també. De moment NO HAY MÁS PREGUNTAS. I punt, que la SEÑORITA està de vacances.

Bon final de vacances a tots.