UN LLIBRE

Potser un que va marcar la meva infància i que va passar moltes i moltes temporades damunt de la meva tauleta de nit; i no pas perquè em costés llegir-lo, ni de bon tros, sinó més aviat perquè en acabar-lo me’l tornava a llegir.

El mateix vaig anar fent al llarg de la meva adolescència, i entre lectura i lectura, recuperava aquell llibre i me’l tornava a llegir. I podria dir que així ho he anat fent fins ara. Conjuntament amb Tom Sawyer d’en Mark Twain, l’Illa del tresor d’en Robert louis Stevenson, van ser dos llibres que no només em van aportar hores de diversió; a més, potser tenen gran part de culpa en el fet que m’hagi dedicat al llarg d’uns anys a la literatura infantil i juvenil.

No tinc cap dubte; el tresor de l’Illa del tresor… el podem trobar en el mateix llibre.

UNA SÈRIE

Unbelievable (Creieu-me). Una minisèrie de vuit episodis que actualment pot trobar-se a la plataforma Netflix. Ens explica la historia de Marie Adler (Kaitlyn Dever), una adolescent que denuncia una violació que va patir, però per diverses circumstàncies, ningú se la creu. Dues detectius, genialment interpretades per les actrius Merritt Wever i Toni Collette, investigaran fins a cercar la veritat.

La trama, i sembla que de manera força detallada, està basada en un article d’investigació realitzat pels periodistes Christian Miller i Ken Armstrong “An Unbelievable Story of A Rape” guanyador d’un premi Pulitzer, com a reportatge explicatiu, l’any 2016.

Altament recomanable.

UN QUADRE

Quan un va a la Ciutat del Vaticà és inevitable la visita a la Capella Sixtina; de fet, no fer la visita és gairebé imperdonable.

Per arribar al que potser és el tresor artístic més important, normalment cal passar pels Museus Vaticans; un seguit d’edificis on es troben diferents obres d’art. Recordo que en aquest recorregut, entrant i sortint de les diferents galeries i diversos jardins, de sobte, em vaig trobar de cara el quadre dels Màrtirs de Gourcum del pintor Caesare Fracassini. Doncs bé… he de dir que el món es va aturar per a mi en aquell precís moment. Ningú em va avisar. Ningú em va dir que a banda de les obres d’en Miquel Àngel, descobriria aquest quadre del qual mai abans n’havia sentit parlar; ni del quadre ni de l’artista. He de dir que la resta de la visita, inclosa la Capella Sixtina, no em va semblar pas per tant després d’haver trobat aquesta joia. El meu cap no parava de donar voltes a com era possible que en Fracassini i la seva obra tinguessin tan poc renom, alhora que em plantejava si el mot fracàs, així com el verb fracassar, guardaven algun origen etimològic atès a què si el pintor, Fracassini, era d’origen italià, també el verb fracassar parteix de l’etimologia italiana i llatina, però sembla que no, que no hi ha cap relació directa, però que, casualitats de la vida, el fracàs d’en Fracassini, d’altra banda estrepitós, ve motivat per la seva primerenca mort a l’edat de 30 anys i a conseqüència d’unes febres tifoides; que ja és mala sort, perquè a pesar de la seva breu etapa activa, va ser un pintor força apreciat a la Roma papaliana.

Sempre m’he preguntat quines meravelles més ens hauria aportat el bo d’en Caesare en cas que la mort no hagués fet camí tan aviat esbiaixant la vida de l’artista…

UNA FRASE


“Les opinions són com el cul. Tots en tenim un i ens pensem que el dels altres fot pudor”.

La frase és del personatge Harry el Brut interpretat pel gran Clint Eastwood en una de les pel·lícules protagonitzada per l’inspector Callahan.

Aquí, que ens dediquem a això de la comunicació, tenim claríssim fins a quin punt pot arribar a ser certa aquesta frase; ara bé, nosaltres som objectius! Jo, per exemple, quan una opinió d’algú coincideix amb la meva, ho celebro sempre, quan no coincideix, penso: “vés a prendre pel cul”.

UNA CANÇÒ

Una eternitat condemnat a les profundes tenebres és el preu a pagar a canvi de vendre l’ànima al diable; diuen…

Encara recordo la nit en què Satanàs va aparèixer davant meu per tal de comptar amb la meva ànima per als seus fins perversos. Em trobava en una cruïlla de camins en l’estat de Geòrgia; concretament entre New Bethel Church Road i Long Bridge. Es tractava d’un d’aquests excitants viatges de treball als Estats Units i tot funcionava de meravella fins que la ranxera que ens anava a portar des de South Carolina fins a Tennessee es va espatllar, i allà em vaig quedar fent guàrdia mentre que els meus dos companys de viatge la van emprendre a peu a la recerca d’ajuda en un temps en què encara no s’havien inventat els GPS ni existien els telèfons mòbils i no teníem més remei que fiar-nos d’un petit mapa local que ens indicava que, a menys de 2 quilòmetres en direcció sud per la Long Bridge, es trobava una petita granja.

Mentre esperava el retorn dels meus col·legues vaig sortir a fumar una cigarreta assegut plàcidament al capó d’aquella ranxera de lloguer. A l’horitzó simplement s’albiraven pals de l’estesa telefònica al contrallum d’una estupenda lluna plena. La temperatura era agradable en plena primavera, no refrescava en absolut i podia percebre l’aroma dels gessamins que a la llum del dia tenyien de groc els verds camps.

Jo havia llegit antigues llegendes referents al delta del Mississippi; llegendes en què es narraven històries relatives a aparicions del diable que caminava per allà a la recerca de les ànimes de vells cantants de Blues a canvi de convertir-los en autèntics genis de la guitarra. Expliquen … que Charlie Patton, i fins i tot el mateix Robert Johnson van ser alguns dels “bluesmen” que van pactar amb el rei de l’avern a canvi del seu incomparable talent. Descansin en pau les seves ànimes … allà on siguin.

Malgrat aquestes ridícules llegendes que en aquell moment vaig recordar, ni ens trobàvem especialment prop del delta, ni la meva intenció era la de convertir-me en cantant, però … de la mateixa manera que jo, el diable anava també una mica despistat; concretament un parell d’estats més a l’est del lloc en el qual les seves aparicions semblaven ser habituals i allà em va trobar, tirat en aquella cuneta.

I allà estava ell. He de dir que no em va intimidar en absolut la presència d’aquell estrany, ja que el seu aspecte era més aviat afable, encara que certament hi havia alguna cosa perniciosa en la seva mirada. No obstant això, lluny de ser un tipus de color vermell, amb banyes i llarga cua acabada en punta de llança, semblava més aviat un venedor d’assegurances, cansat, i amb el nus de la corbata lleugerament descordat.

Sé que ara us trobeu expectants i voleu saber a canvi de què li vaig vendre la meva ànima al rei dels inferns, però per si ho havíem perdut de vista, jo aquí només volia portar-vos una peça musical i oferir-vos-la fent una breu introducció. La introducció… no ha estat pas breu, però la peça és aquesta:

Va ser l’any 1979, quan The Charlie Daniels Band li va donar al món el tema titulat “The Devil Went Down to Georgia” demostrant que Satanàs no era la primera vegada que es deixava veure per aquell encreuament de camins i que la meva experiència amb ell no va ser per casualitat o distracció. La diferència està en el fet que, Johnny, el protagonista de la cançó, no va sucumbir a les temptacions del rei del mal i possiblement ara … ho estigui lamentant.

Els deixo aquí aquesta estupenda mostra dels 70 de Country Ranxer ben coneguda per tots els amants del gènere, i que per a aquells que no ho siguin … ja va sent hora que l’escoltin, almenys una vegada. Així que sucumbeixin davant la temptació.

La meva ànima ja està condemnada i ni té remei ni puta falta que fa.