Obro una secció nova. Perquè m’apeteix. Perquè sí. Perquè tot a la vida és comunicació, no? I perquè em porta l’afany – legítim o no – de fotre la tabarra, encara que ningú m’escolti, que ningú em llegeixi, tret de la tieta. Què deus fer avui, tieta?. Perquè tot té un per què i perquè no tinc motius. Així que obro secció amb una llista de cançons, llista que s’anirà ampliant en el futur, en el cas que em vingui de gust. Perquè si no em ve de gust no ho faré i, potser, de vegades, em vindrà de gust i tampoc.

Inauguro una playlist. La meva puta playlist. Suposo que puc emprar el terme. Ho dic per playlist. L’exabrupte no només es pot utilitzar, sinó que faltaria als modals més essencials el fet contrari. Contindrà les cançons, de manera exclusiva i excloent, que jo digui. Sense buscar més rebombori que el que se’m passi pel cap en aquell precís instant en el que, com ja he anunciat, em vingui en gana i de gana. Perquè la música és de les coses que més m’agraden i perquè sí. M’explico?

Fet l’anunci, començo per

TURNEDO

El tema pertany al primer disc en solitari d’IVAN FERREIRO, exvocalista de LOS PIRATAS, i pertany al llarga durada “CANCIONES PARA EL TIEMPO Y LA DISTANCIA” publicat al 2005.

La cançó, composada per Amaro Ferreiro, germà del cantat, es va incloure amb posterioritat al disc “CONFESIONES DE UN ARTISTA DE MIERDA” (2011), en el qual es recullen versions dels millors temes de FERREIRO i de LOS PIRATAS. En aquesta ocasió, per mi la millor versió del tema de les moltes que podeu trobar, va ser interpretada conjuntament amb XOEL LÓPEZ.

Turnedo parla del desamor. De la valentia que has de tenir per trencar una relació que s’acaba o de la força necessària per lluitar per mantenir-la. Sembla una cançó pensada per a evocar la tristesa d’un moment dur, però escoltant-la no he pogut evitar mai que em transmeti bon rotllo.

Us deixo amb el tema i a la vegada us emplaço per al proper. Si ariba.

M.

En una nova entrada de la puta playlist, hi ha qui diu que he de fer llistes de més d’un element, com si no es pogués fer una llista d’unitat – de vegades vaig a buscar el pa i m’ho apunto i compro de tot menys pa – us posaré una cançó que m’encanta. I quan he dit llista d’unitat no feia cap referència a la política nostrada, que ja podrien aplicar-se el “cuento”.

Per als amants de l’indie. Ja fa temps que a Madrid es fa bona música, sembla que estem en temps de nova movida, i que apareixen grups amb empenta com CAROLINA DURANTE, LA LA LOVE YOU, o el meu preferit, NIÑA POLACA. Ja us dic que sobre gustos no hi ha res escrit. Aquí us deixo amb una versió de la cançó M., que el grup interpreta en format acústic amb la veu de la poetessa argentina Maria Solá. Ja ho diu la cançó, ME ESCRIBISTE EN UN PAPEL QUE LOS SILENCIOS SON BONITOS. Ho podria subscriure el gran Mestre Puyal.

BACK TO BLACK

Per petició popular anem amb Back to Black de la cantant britànica Amy Winehouse. L’Amy va morir al 2011 amb 27 anys d’edat a causa dels seus problemes amb l’alcohol i les drogues. Aquest fet, no obstant, no li va impedir desenvolupar una carrera musical breu però intensa, en la que va destacar per la força de la seva veu. Hi ha qui diu que és la Janis Joplin del segle XXI, però potser són aquella gent que necessita ajuda per creuar el pas de zebra, i als que has d’acompanyar al lavabo a fer les necessitats mentre li donen cops continus a les portes amb el taka-taka. A mi la Janis Joplin, tot i que em sembla una cantant espectacular, m’evoca el pleistocè.

La cançó forma part de l’àlbum del mateix títol, que li va reportar a l’Amy 6 premys Grammy l’any 2006.

Per als amants de les curiositats us explicaré que la cantant forma part del trist Club dels 27, del que formen part altres músics que van morir amb la mateixa edat de l’Amy. Kurt Cobain, Jim Morrison, Jimy Heindrix, o la mateixa Janis Joplin, entre molts d’altres.

Per últim us recomano el documental biogràfic de l’Amy que poder trobar a Amazon Prime amb molt contingut inèdit. Us deixo amb una de les cançons que no falla en cap playlist que elaboro sovint, BACK TO BLACK. I ara, me’n torno al negre.

THE SHOW MUST GO ON

La neurastènia primaveral no existeix, idiota. Això et diria si fos un fatxa que clama per mantenir el pobre privilegi d’una identitat hispànica. Com no ho sóc, simplement t’avanço que l’apatia, la manca de motivació i la desgana a nivells fora de mida no és fruit del fals mite de la neurastènia, sinó que el teu cos s’està aclimatant als canvis estacionals. Nova temperatura, humitat diferent  i canvis d’horari provoquen tot allò que notes diferent a fa uns pocs dies.

The SHOW MUST GO ON és una d’aquelles medicines que tot metge de capçalera t‘ha de receptar. Diu la llegenda que la va composar Brian May, i es va incloure com a últim tema del disc Innuendo (1991). May dubtava que Freddy Mercury fos capaç de cantar-la donat l’estat avançat de la malaltia que patia (VIH). Freddy li va contestar “mis cojones 33”. Ben bé no va ser així, però suposo que heu captat la idea.

Existeixi o no la neurastènia, la necessitat d’energia i les poques ganes de fotre brot són ben presents aquests primers dies d’abril. Però que no es despisti la vida, seguirem aquí donant la tabarra. Que continuï l’espectacle.