A hores d’ara encara et deus estar preguntant, que fa la meva filla estudiant el que estudia? Jo si jo t’expliqués Papa, però res serveix d’excusa, em vaig deixar enlluernar pel màrqueting d’una carrera i per la frustració de no tenir un títol. Perdona’m papa si t’he ofès estudiant quelcom que deshonra la família, no era la meva intenció. Saps que mai he volgut ser periodista, però també reconec que persuadir i comunicar és quelcom que porto innat, però també saps el cap de fava que sóc i aquest punt d’Asperger que sembla que tinc, que si diu blanc jo he de fer blanc, però la tonalitat de blanc, ja és cosa meva. Papa deixa’m que et digui que no puc ser periodista, perquè a mi no me la colen, perquè a més d’una forma totalment innata, trec aquest humor àcid que darrere amaga frustració i quan aprenc quelcom, no hi ha arguments contraris a la terra, que em convencin del contrari. Ho sento, si a mig curs et dic que això no és el que m’esperava, que el periodisme no és per a mi, que a més no té futur perquè en el periodisme no hi ha models a seguir, no hi ha estàndard ni protocols i els que hi ha, Internet els ha desmuntat, i la professió no s’ha adaptat.

Saps quan em deies, els dilluns dinem llenties i llom de llibre? Recordes que sense un argument a mi em costava entendre el perquè? Fins que em vas explicar que els dilluns, els de la vianda cuita tenien les olles netes, i feien les llenties el mateix dia i que a la carnisseria el llom era més tendre, i que ens volies donar menjar, ja no només de qualitat, sinó que coneixies els millors dies per alimentar-nos de forma excel·lent?
Doncs jo necessito entendre el perquè he de menjar llenties i llom de llibre els dilluns, i els arguments que aprenc són, això és així i punt.
No papa no, és que una part de mi vol ser periodista de dades, com el Messi vol jugar a futbol, però no puc jugar a futbol sense unes bones condicions, i cada dia tinc el cap més embolicat, i cada dia em plantejo que faig aquí, Papa, escrivint entrades sense sentit a un blog que llegeix més gent de la que ens pensem, on la tieta segur que se subscriuria, aprenent a fer cròniques de manual, i debatin entre tornar a la vida tècnica o seguir en un món de lletres on l’abecedari canvia de paradigma cada vegada que consumeixo 6 crèdits.

Papa, et prometo que acabaré, però potser no seré periodista.