12 d’abril de 2020

Avui, quan he anat a portar la compra a casa dels pares, per tal que ells no surtin de casa, m’he trobat amb en Frederic el borni; un paio que potser té més de cent anys i sorprenentment l’he vist exactament igual que el darrer cop que el vaig veure -jo en tindria uns disset-. Duia potser els mateixos pantalons de color gris amb la corda d’espart que li feia de cinturó i una samarreta a l’estil “imperio” d’aquelles que va posar de moda en Clark Gable, tot i que evidentment, a en Frederic el borni, aquest conjunt li llueix força pitjor.

—Hòstia, nano… Tu ets el nét de la Mestiza? —m’ha demanat.
—Hola, Frederic. Sí, sóc jo. Feia molt temps que no ens veiem.
—Per culpa teva. Tu vas marxar del Poble Sec, però jo… Sempre he estat aquí.
—Visc al costat, just travessar la frontera.

“La frontera”, per aquelles persones que som del Poble Sec de tota la vida, és l’avinguda del paral·lel. L’anomenaven així perquè separa al barri de la resta de la ciutat i també pel mercadeig que hi havia de productes il·legals entre el Poble Sec i el barri Xino, i evidentment pels peatges o favors que calia pagar pel fet que tals productes poguessin circular de banda a banda.

—I què fas, vens a veure als pares?
—A veure’ls, no. Vinc a deixar-los quatre coses a l’ascensor i aquest pa de pessic que els hi ha fet la meva filla.
—La teva filla fa pastissos?
—Aquests dies fa de tot, i sí, també pastissos.
—Saps una cosa? —em preguntà el borni, gairebé en un to confidencial i apropant-se a mi vulnerant la distància de precaució per evitar contagis—. Tu recordes “el Fuerte”? Havies estat en ell més d’un cop quan eres un napbuf que no aixecaves ni mig pam de terra.
—OH, i tant que el recordo! —responc amb una rialla atès que el borni m’ha fet venir al cap, de sobte, tot un munt de records.
—Doncs encara el tinc —em confessa—. Vols venir? Segur que tinc allò que li cal a la teva filla per fer pastissos…

Aquell lloc magnífic anomenat “el Fuerte”, també seguia igual a com el recordava. Es tracta del “Cuartel general” del borni i del seu magatzem particular. Qualsevol cosa que pugui ser de menester en qualsevol situació, la pots trobar dins del fuerte, i de ben segur que el borni, te la sabrà encolomar per un bon preu, i en cas de no tenir-ne existències en el munt de prestatgeries, calaixos i caixes d’aquell soterrani fosc, el borni sabrà on trobar quelcom necessari, sigui el que sigui.

—Guita! —el borni estén els braços per tal de mostrar-me amb orgull tot el seu material—. Necessites mascaretes, guants o aquesta merda de gel desinfectant de mans? Mira, en tinc a tones! —i prossegueix. Obre unes capses plenes de llaunes de menjar i pots de grava—. Mongetes, cigrons… Llegums en general, necessites coses d’aquestes?
—Doncs no per ara —contesto força sorprès en contemplar tot el que aquell iaio té allà emmagatzemat—. Però ho tindré en compte si arriba el cas.

El borni seu en una cadira feta pols, coixa, es prepara un cigarret de liar i se l’encén amb un xisquero de metxa. Me l’ofereix, l’accepto i se’n prepara un altre per a ell.

—Vols cafè? És reescalfat, però en podem prendre un encara que després ens agafin cagaleres.

M’aixeco a posar cafè d’aquell reescalfat en dues tasses. Mentre que en borni remena en els seus records i els comparteix amb mi.

—Hòstia, nano… Recordo molt aquells temps quan la teva besàvia, la Rosario i la teva iaia, la Mestiza i jo, fèiem negocis. Érem els amos del contraban i de l’estraperlo del barri, des del port fins a plaça d’Espanya i de tota la muntanya de Montjuïc. No teníem rival.

—Ho recordo fins i tot jo. Recordo com em fèieu servir de “mula”. Colla de cabrons… —li retrec, però sense cap rancúnia; al contrari, per a una criatura de sis o set anys, allò era molt divertit.
—No enganyaves a ningú. Era impossible creure que un vailet portés aquell abric en un mes d’agost i que fossis tan “gordo” amb aquelles cametes tan primes. Però fins i tot els competidors et deixaven passar pel respecte i la por que li tenien a la Mestiza.

En borni i jo, allà, compartint records, cigarretes i cafè reescalfat, com si el temps s’hagués aturat de la mateixa manera que s’ha aturat tot: la vida, la feina, l’economia, la ciutat…

—Té. Emportat això per la teva filla —de dins d’un sac treu una caixa de sobres de “levadura Royal” i me l’ofereix.
—Ostres, Frederic, moltes gràcies! Què et dec? —li demano.
—No em deus res, marrec. Amb l’estona que hem passat junts ja m’has pagat de sobres.

Em preparo per marxar. Li agraeixo al borni el cafè, la cigarreta i la levadura Royal, i tot just, quan començo a pujar les escales per sortir a una ciutat buida, gairebé morta, el borni m’agafa del braç i m’apropa a ell mirant-me amb el seu únic ull molt obert.

—Escolta… Si les coses es posessin magres… Ja saps, quan la gent ja no tingui diners per comprar als súpers i es dediqui a saquejar-los. Si necessites armes per protegir-te a tu i a la teva família, en tinc.
—Vaja… És bo saber-ho —li dic, però sense saber massa bé quina cara posar.
—Tinc Beretta, 38 curt i Glock. Per a tu fa molt una Glock.
—Pots comptar, Frederic. Però ja et dic… És bo saber-ho.

Aquesta tarda la meva filla Júlia prepararà un pa de pessic per en Frederic el borni i jo li portaré dimecres al “Fuerte”. Segur que no s’ho espera i li farà molta il·lusió.

Ja m’ho deia sempre la meva iaia Lola, “la Mestiza”: “Cal tenir amics fins i tot a l’infern, si més no t’ajudaran a trobar un lloc en aquell refotut indret on puguis estar més fresc”.

Levadura Royal. Fotografia: Sergi Càmara.