Escrivia Gabriel Celaya ens següents versos:

La luna es una ausencia

de cuerpos en la nieve.

No sé el motiu pel qual no he esborrat de la memòria aquests versos. Tampoc sé perquè aquesta setmana, que hem patit una absència directa, són ben presents a cada instant. Al llarg dels anys he provat d’endevinar el sentit que volia donar l’autor. I no el tinc clar. Imagino una lluna llunyana i el caminar lent i vagarós per la duresa de la neu amb peus descalços. I la fredor de mirar enrere i no trobar l’amista perduda. El desànim que buida l’ànima i l’enyorança dels temps pretèrits.

Quan va morir Antonio Machado a l’exili de Colliure (França), aquesta història és prou coneguda, li van trobar a la butxaca de la jaqueta un petit tros de paper amb la següent frase:

“Estos días azules y este sol de la infancia”

Potser és inevitable que quan patim una pèrdua, o la mateixa sigui imminent, girem la mirada enrere i fem repàs del que ha estat la nostra trajectòria i la comuna.

Ja us deia al principi que no tenia clar el contingut dels versos de l’inici. I ara veig diàfan que tampoc sabia exactament on volia anar amb aquest text. De moment, i com cantava Sau, “la lluna i jo compartim les nits d’amor”. Allà on estiguis, gaudeix de la pau que t’has guanyat. I t’envio una altra abraçada, com la última que ens vam fer.