Continuem. No ens aturem. Vivim. Avui us parlaré d’una de les coses que ens fa ser nosaltres. La cultura d’entreteniment. La musical, la cinèfila, la serièfila, l’artística… Què seríem sense aquestes delícies que ens fan oblidar els pensaments rutinaris i problemes quotidians? I què podem fer nosaltres perquè mai es perdi?

La música. Des del primer moment que ens trobem dins d’aquest món paranoic, la música comença a formar part de la nostra vida amb les cançons de bressol, i continuem creixent amb ella: la capçalera dels dibuixos i programes infantils, els grups que ens agradaven d’adolescents, les cançons de parella, les de la boda, les de les ruptures, les dels aniversaris, les de les festes, les dels concerts, les del karaoke, les de l’esbarjo, les que ens acomoda quan ens dirigim a centres educatius i a la feina o a una quedada per aïllar-nos una mica del soroll del món, fins i tot, les de les botigues que amb un joc de màrqueting ens fan consumir i per últim, també ens acompanya en el nostre funeral. A mesura que passen els anys, en cada un dels nostres moments, es troba la música. Quan tornem a escoltar certes cançons ens retornen a reviure una altra vida, un altre moment o simplement ens transporten a una desconnexió mental. No entraré en el tema de quin tipus de música és millor. Això, us ho deixo avui a les preferències de cadascú. Però, sí que us vull dir que sense la música, la vida no seria el mateix. Imagineu un món sense música. Jo me l’imagino gris, trist, mut.

El cinema. De totes les temàtiques per a tots els gustos. En versió original o no. Local, nacional o estranger. De sèrie A o sèrie B. De sales de cinema o de sobretaula. Conegudes o de les que no coneix ningú. De les que comentes amb els amics o de les que veus en secret i no t’atreveixes a confessar. Les d’abans o les actuals. Les guanyadores de premis o les que no tenen molt bones crítiques. Totes les que has vist o vols veure. Mirem cinema. Junts o sols però mirem. Quants cops has vist la teva (o teves) pel·lícula/pel·lícules preferides? Quantes vegades has dit els diàlegs que et saps de memòria mentre la tornaves a veure un altre cop més? Aquest moment d’entre una hora i mitja o dos o a vegades més, on et capbusses en la història basada en fets reals o imaginària dels personatges i imagines com serà el final i quan arriba o l’has encertat o t’han trasbalsat. Consumeix-lo. Costa trobar una bona pel·lícula, molta comercialitat últimament, però no l’estigmatitzis per les crítiques que hagis llegit o escoltat, prova, potser a tu t’agrada. I si no t’agrada, sempre podràs donar-li al stop i començar una altra. Busca un dia, una tarda o un parell d’hores tan sols, per veure una pel·lícula, apaga el mòbil i viu-la.

Les sèries. La veritat és que jo soc més de sèries que de pel·lícules. De tots els tipus. Sèries que mai pensaria que veuria i després m’he quedat amb ganes de més. Viciades de capítol rere capítol, començant de dia i enganxant amb la matinada. Segur que a vosaltres també us passa. Hi ha tanta varietat de sèries i tanta disponibilitat per veure-les a un clic que podem estar hores decidint quina veure. Jo no sé vosaltres, però em fa ràbia perdre el temps veient minuts d’una sèrie que potser després no m’acaba motivant. I crec que si abans us he dit que no estigmatitzeu, ara us dic que aquí prejutjo molt, he de deixar de fer-ho perquè segurament m’he perdut sèries bones pel simple fet de dir: no em crida l’atenció. Provem aquí, també. Un capítol només i sabem si ens agradarà o no. Bé, algunes donem-li un parell més, ja que en el primer encara no ho hem vist clar. I després esperem que no ens desil·lusioni el final. A vegades passa, fins i tot amb sèries d’èxit i ben treballades, el final no ha agradat. Però, d’altres sí agraden. Sí, que diem: quina llàstima que ja s’ha acabat. I després bé el buit, el buit d’acabar la sèrie. Ens dura poc, ja que tornem ràpidament a buscar una altra per començar a conèixer una altra història, uns altres principis, uns nous personatges, una altra temporada i l’esperadíssim o no final.

El teatre. Obres de teatre, musicals, monòlegs, espectacles de màgia, de circ, de por, de riure… Infinites de tots els temes possibles i impossibles. Sincerament, he anat poc al teatre, hauria d’anar més. Però quan he anat, m’han transportat a un altre món. Escenaris que semblen petits i quan comença l’espectacle sembla que s’engrandeixin per tots els elements que formen part d’ell. Deixem la virtualitat per una estona i anem al teatre. Ho viurem i ho passarem bé.

Els llibres. Prefereixo els llibres en paper que amb els moderns ebooks. Passar les pàgines i tocar-lo físicament no es pot ni comparar amb una pantalla tàctil. M’agrada llegir. Hauria de fer-ho més. Sempre estem atrafegats i sembla que no trobem l’estona ideal per endinsar-nos dins de la història de qualsevol llibre. Et reto a que la trobis. A que escogeixis un llibre i l’acabis. A que viatgis amb ell i t’imaginis el que et descriu sense interrupcions. Només tu i ell. Capítol rere capítol t’egancha més, et sents amb el poder de fer-te espòiler tu mateix llegint les últimes pàgines quan encara vas per la meitat, però et contens, no vols esgarrar-te la trama. I quan l’acabes, un sospir de satisfacció i de tristesa. Una història més llegida. Uns personatges que has anat fent teus també. Unes emocions com no les podria transmetre una pel·lícula o sèrie. Llibres de butxaca, per llegir allà on vas, al transport públic o a la sala d’espera d’algun lloc. De tapa dura, els més especials, els que conserves bé. Previs a pel·lícules i series, que sempre diem la frase de: el llibre va ser millor. Amb més detalls i més profund. Per llegir sol o per llegir-li a algú. Busca el teu moment, obre el teu llibre i gaudeix.

L’art. En aquest apartat, incloc tot l’art. El d’exposicions, el d’artistes coneguts i desconeguts, els que tenen possibilitats i els que per desgràcia no. Artistes de quadres, d’escultures (amb sorra, fang, ceràmica, objectes varis, pedra…els que he dit i els que m’he deixat), de grafitis o art urbà. Des dels artistes de les coves prehistòriques fins als més moderns. El d’aquí i el de fora. Crec que no l’observem ni el gaudim gaire. En el carrer per on passes sempre en comptes de mirar el terra mirem amunt, potser ens estem perdent les formes inusuals d’algun edifici històric que ni sabíem que estava allà. Els artistes del carrer, els quals passem pel costat i potser no els hi donem la credibilitat que es mereixen per l’esforç que porten carregats a l’esquena per intentar donar a conèixer el seu art. Trobo que qualsevol disciplina que a un se li dona bé, és un art. I si no se li dona bé, doncs és el seu art, ho intenta, donem-li suport no crítiques. I jo aquí, he pogut pecar algun cop. Per desconeixement o prejudicis. Però, estic aprenent, com tu, com tots. Doncs, aprenem a sentir goig amb l’art una mica més.

Fortin del caballero - Un espacio para la música y el arte.

No puc acabar sense demanar-vos una cosa: no siguem pirates. Sabem tots, que la música, el cinema, les sèries, les obres de teatre, els musicals, els concerts, els espectacles, valen diners fer-los, llavors no tot pot ser gratis. Exigim qualitat, llavors ajudem-los a fer que ens la puguin donar. Anem de tant al tant al cinema, al teatre, a comprar alguna pel·lícula o sèrie (encara que estiguem envoltats de plataformes digitals i ens sigui més còmode mirar-ho en pijama), però anem-hi a consumir cultura d’entreteniment. Sobretot ara, que la pandèmia ha fet molt mal, no només sanitàriament. Aquests àmbits ens fan passar bones estones i ens distreuen una mica de l’època que ens toca viure, sempre ho han fet, per tant, no permetem que es perdin, perquè com diu el títol d’aquest escrit: THE SHOW MUST GO ON.