Aquesta setmana s’ha complert un any de l’aparició en les nostres vides de quelcom que mai haguéssim pogut arribar a imaginar. Però sembla ser que la vida… les té aquestes coses.

Un any de restriccions, d’abraçades i petons que ja no ens fem; de no poder despedir-nos dels nostres morts i de què aquests morts adrecessin la seva darrera mirada creuada amb un membre del personal sanitari per comptes d’amb un fill, una filla, un cònjuge o amb els néts.

Un any de saludar-nos a toc de colze i d’amagar somriures darrera de mascaretes; que alhora, ens han servit -i ens serveixen- per no anar propagant el mal, i en sacrifici d’aquest somriures, tenir cura els uns dels altres.

Un any de classes online pels estudiants angoixats i estressats per haver de romandre tancats a casa; de teletreball des de la taula del menjador i lluny de l’oficina i enyorant aquella mitja hora de descans on ens trobàvem els companys de feina, al voltant de la màquina de cafè, en aquell moment que s’aprofitava per criticar al cap, al company llepa i al trepa.

Un any de cuinar a casa, potser per sobre de les nostres possibilitats (i habilitats); de pastissos i de pa casolà amb llevat que gairebé calia comprar de contraban, així com altres productes d’inexplicable desaparició de les prestatgeries dels súpers com el paper de cuina o de vàter.

Un any de carrers buits de pobles i ciutats; d’avingudes desavingudes amb bancs sense gent gran alimentant coloms, botigues i bars tancats, farmàcies i quioscos oberts, i estancs, estancs oberts també perquè això de matar-nos, previ pagament d’un bon impost, ja interessa tot i que qui ens hagi de salvar la vida en contraure una malaltia infecciosa, hagi de fer-ho protegint-se amb una bossa de la brossa.

Un any d’un sidral sense precedents pel que fa a decisions político-sanitàries per part dels nostres gestors públics: que si això d’aquest virus no arribarà pas aquí, i si ho fa, gairebé serà com una grip. De sobte un munt de morts, hospitals saturats; ara mascaretes, ara no que l’OMS diu que no cal i allà saben de què parlen, no obstant això, ara sí, ara de nou sí a les mascaretes, mascaretes i guants… però no, ara guants no perquè el mal no té llarga vida damunt de cap superfície i per tan ja no cal desinfectar tampoc ni taronges, ni pots de iogurt ni llaunes de cervesa; tanmateix, seguim sense poder saludar-nos donant-nos la mà perquè tot i poder tocar-ho tot no podem tocar-nos entre nosaltres, ni podem omplir un bar, però sí un vagó de metro o un tren de rodalies.

Un any d’un estat d’alarma, però ciutadans, no entreu en pànic! Només seran quinze dies perquè la Sacrosanta i aquelles lleis que ens vam donar entre tots, diuen que només poden ser quinze dies, i que en cas d’haver-ho de prorrogar, cal que ho decideixin entre els polítics; i així, prorrogant i prorrogant, van ser tres mesos d’estat d’alarma. I ara, tot saltant-se la sacrosanta i passant-se-la pels seus sacrosants genitals, finalment ho segueixen disfressant d’estat d’alarma però ens decreten un estat de setge en tota regla amb toc de queda inclòs i a les deu del vespre tot Cristo a casa. Fins i tot la Ventafocs, aquella tanoca pocapena que, envoltada de germanastres malvades i d’un madrastra que era una autèntica mala puta, tenia més llibertat perdent sabatetes de vidre mentre corria escales avall perquè havia d’estar a les dotze a casa. A les dotze!! Ja pots córrer, figaflor, que vas llesta com t’enxampin els Mossos o la Guàrdia Urbana.

Un any. De tot això ja fa un any que una cosa microscòpica anomenada virus, arracona i posa en situació d’incertesa i d’escac i mat a qui ens considerem allò més gran de l’univers i el centre de totes les coses. Però sembla ser que la vida… les té aquestes coses.