La tieta em llegeix. I a mi em fa il·lusió. No conec a la tieta ni ella a  mi, però compartim la distància i les lletres publicades. Què deu fer la tieta un dissabte a la tarda? Com deu passar les hores mortes, les hores de traspàs? Aquelles hores lentes que van de la mandra d’un divendres a la tarda, just al sortir de la feina, a les primeres del dilluns, que retorna la pressa i la necessitat de fer coses, si és que hi treballa la tieta, que no ho sé.

Jo aquest dissabte, tieta, que ha fet sol però que encara fa fred, he passejat per la platja gaudint de la llum del migdia, i he vist gent desconeguda atrapant a la vida, però amb la cara tapada pel fred i pels virus. Una vida mig plena. Mitges cares ben buides.

Havent dinat, he buscat la tranquil·litat amb la pau de la música. M’he encès un cigarro amb un whisky a la mà, i he posat el Cànon en Re de Pachelbel a tot volum a l’equip que tinc a l’habitació. La cadència de la melodia fa que pugui arribar a la serenitat necessària per contenir qualsevol gènere de violència continguda. El Cànon en Re és un Cànon en mi.

Després he canviat el CD. Havia pensat en alguna cosa més actual, però m’he decantat per Vivaldi. Concretament per L’hivern, potser la més trista però segur la més sencera i autèntica de les estacions de l’autor. Personalment, quan escolto L’hivern sento com el meu cos es transporta a una caseta de fusta perduda al bell mig del Pirineu. I mentre a fora neva, jo sec en una butaca al darrera de la finestra i contemplo els flocs de neu caient a terra, i a dintre el caliu de la llar de foc et transmet confiança. El primer moviment és això, un allegro  non molto on el violins ens avancen la tempesta amb una força increïble

Tot seguit, arriba la pausa, i una llarga melodia del violí solista, el principal – crec que es diu així – et descriu una tarda pacífica on la neu s’ha convertit en pluja fina, i des del darrera de la finestra veus com les gotes van caient i reposant sobre les fulles del pi negre, que alt i fort s’enfila cap al cel just al davant de la casa de fusta. Unes gotes que venen escenificades pel violins no solistes, i menys principals, que amb els seus pizzicatos et fan partícip del continu degoteig de l’hivernal oratge.

Al tercer moviment torna l’Allegro, i amb ell el violí s’abraça a l’energia narrativa per explicar-nos el final de la tempesta, el recobrament de llibertat. Sembla que l’autor ens volia transmetre com la gent sortia de casa a jugar amb la neu, però el perill del desgel fa que hagin de córrer apressats per no caure en les gèlides aigües del llac.

Jo m’he acabat la beguda i m’atanso a la cuina per servir-me’n un altra. Obro lo nevera i torno a buidar dos glaçons en el got buit. Al terra, el cos de ma mare es manté immòbil, mentre al damunt de la taula el seu cap seccionat m’envia una mirada fixada. Cobreixo el cap amb el drap de cuina, ni que sigui per sentir que no em dirigeix cap retret, i torno a l’habitació. Miro la pistola que espera damunt la tauleta mentre aparco una decisió, i em pregunto que estaràs fent, tieta.