Amagada sota una mínima ombra i fugint de la infernal calor de juliol, vaig trobar a Yudel, la jeva cubana amb més art del barri de la Barceloneta. Allà estava ella, que entre calada i calada de la cigarreta que sostenia entre els seus dits, utilitzava l'altra mà per trastejar com boja amb el seu cel·lular.
—Que bola, mijito! —va cridar en veure'm.
—Qué tal vas, negra? —la vaig saludar.
—Ah, pingajo... yo sé que tú vienes a darle otro golpe de ojo a la titi trigueña con la que la otra noche echaste tacón, eh? —em va interrogar.
—No, mujer. Vengo a verte a ti, como muchos jueves.
—No te me empingues, consorte, pero... venir a verme a mí? Mira que yo tengo aguaje pa largo, pero ni de trozo me quedan como a ella las bajichupas esas que me lleva y con las que va enseñando medio lomo. Vaya... que te me mueres por su bemba, tú ya sabes...

Sempre que xerro amb Yudel ric a riallades mentre que ella em repassa amb la mirada atenta per sobre de la muntura de les ulleres. Em crida l'atenció que en l'estona que portem de xerrameca, tampoc ha deixat de whatsappear un sol instant des del seu mòbil.

—No te me descarajotees, gringo! —m'increpa—. Anda, pasa pa dentro y tómate un drinqui conmigo con un platito de chicharritas. Ya de paso descargamos un rato que tengo brete pa contarte, quieres?
—Me sabe mal, Yudel, pero ya me iba a mi estudio a trabajar.
—Puto cojonú m'estás tú hecho. Pasa tranquilo, hombre, tanto currelar pa total... estar siempre en la fuácata.

Vaig accedir. Yudel  tenia raó, per no treballar una tarda no anava a ser menys pobre. A més, ella em va asseure a la seva taula a la banda del ventilador, i no acceptar això era fer-li un menyspreu a la negra, però un menyspreu imperdonable.

—Qué quieres pa beber? Tengo láguer, guarafina, o la mierda malta esa que te gusta a ti, dulce y carbonatada. Pa jamar no hay gran cosa... saco unos manises y así vamos picando algo.
—La Cocacola esa ya me va bien, gracias.
—Pocas chochas van a caer en metimiento contigo si bebes esa asquerosidad, pero bueno... ya tú sabes.

Yudel i jo vam conversar una estona llarga. Em va explicar xafarderies, vam  riure i es va interessar per les meves coses. Així vam estar fins que va arribar l'hora de la seva migdiada, i amb aquella confiança que hi ha entre persones que no tenen per què donar-se més explicacions, em va fer marxar de casa seva pessigant-me el cul per aixecar-me de la cadira.

—Está bueno ya, piolo de mis amores! Lárgate que me toca echar un pestañazo o luego no soy persona. Tú vete a doblar el lomo.
—Hasta otra, Yudel.
—Nada, aquí me tienes en estampai hasta otro día que vuelvas, ya tú sabes.

La negra va sortir a acomiadar-me fins al portal mentre s'encenia una altra cigarreta, i entre calada i calada ... trastejava com boja amb el seu cel·lular.
Fotografia: Sergi Càmara