Vaig néixer i em vaig criar al barri del Poble Sec. Un barri humil situat d’esquena a la muntanya de Montjuïc i on l’onada d’emigrants que van arribar a la ciutat en els anys 60 es van instal·lar en barraques al costat dels gitanos, els anomenats “indis”, i que ja es trobaven assentats allà des de l’origen dels temps.

A la muntanya es troba encara el vell castell des del qual es va rebutjar l’assalt de les tropes castellanes durant la revolta contra Felip IV. Posteriorment va ser pres per les tropes imperials de Napoleó, i més tard, en l’any 1842 i en el 1843, el castell va ser utilitzat per bombardejar en dues ocasions la ciutat de Barcelona. En ell van ser empresonats, torturats i assassinats; segons el dia: cures, militars, falangistes, requetès …, o bé: republicans, catalanistes, anarquistes i fins i tot el mateix president de la Generalitat, Lluís Companys.

Mirant a la muntanya, a l’esquerra, hi ha el port, utilitzat antany per ibers i romans, i a la dreta, tocant al carrer de la Creu Coberta, es trobava “el turó dels inforcats”, lloc en el qual es penjava d’una maroma al voltant del coll, als ajusticiats fins que els seus cadàvers es podrien sota el sol com a mostra d’escarni i d’advertència als viatgers que s’apropaven a cavall a la ciutat durant l’Edat Mitjana. Diuen, que si respires fins que l’aire ompli els teus pulmons, encara es pot sentir la pudor de mort i de descomposició d’aquells pobres desgraciats i de les seves restes mortals de les quals en donaven bon compte les aus rapinyaires.

El Poble-sec es troba també separat de la resta de Barcelona … i del món, per l’avinguda del Paral.lel “La Frontera”, i just a l’altre costat, l’Eixample i l’actual barri de Raval, o tal com ens agrada dir-encara: “el Xino”, farcit antigament de l’ambient característic de barri canalla, portuari i ple de cabarets i prostíbuls.

Per la seva ubicació, amagat entre la muntanya, el port i el mar Mediterrani, al Poble Sec es va viure, durant aquells meus primers anys, de l’estraperlo i del contraban, també del petit comerç i del mercadeig ambulant.

Un barri de gent essencialment treballadora, però no escàs de personatges fronterers, mestissos, desnonats, marginals. Un barri de malfactors, de maleïts.

Sóc molt del meu barri. Molt. Tant o més que els gronxadors. I encara hi ha qui em diu que no em fiqui en merders…

Il·lustració: Sergi Camara