Vinc de l’Ebre i se’m nota. I concretament de la zona del Delta (en majúscules). Alguns ens diuen “els d’allà baix” i d’altres la “cinquena província”. És igual, la cosa és que vinc d’allà i no ho he triat. Tampoc me’n penedeixo. Podríem dir que me’n sento orgullós.

Avui, que no he vingut a “fotre llenya” sinó a reivindicar la meva terra, us explico alguna cosa de cromatismes. Al Delta, en majúscules, si puges en temps d’hivern a un mirador alt, pots contemplar una extensió immensa de terra erma. Una llarga superfície de camp que s’estira fins que topa amb el Mar (el Nostrum, que per això la majúscula) d’un color marró enrogit. De terra pacient que espera el temps en què s’ompliran els camps d’aigua per oferir l’arròs en temps de sega. I naixerà així la primera metamorfosi, quan al voltant de la primavera s’ompliran els camps de l’aigua dolça que porten els canals de rec que venen del Riu (l’Ebre, que per això també la majúscula) i aquella extensió rogenca esdevindrà un mirall blavós que ja no es topa amb el mar sinó que s’abraça, i es confonen. I des del primer moment d’estiu, la blavor de l’aigua dolça donarà pas als primers brots de la planta d’arròs, i des d’aquell mateix  mirador es podrà observar una infinita catifa verda, més semblant al mític Old Trafford per la uniformitat que a un seguit de camps minúsculs veïns, i que s’alineen un al costat de l’altre preparant el fruit a recollir.

Però sembla ser que aquesta història de la metamorfosi no serà eterna sinó finita. El canvi climàtic anuncia una pujada del nivell del mar que fa que aquest li guanyi terreny a la plataforma deltaica any a any. El riu Ebre baixa sense sediments ofegat com està d’embassaments, tants com botons a les camises, alineats durant el llarg trajecte del llit fluvial. La Barra del Trabucador ha estat engolida primer pel temporal Glòria (2020) i després pel Filomena (2021), de tal manera que podríem dir que de difícil que en serà la recuperació, la Badia dels Alfacs ja no és badia, i la Punta de la Banya ja no és una minúscula península, sinó que ha esdevingut illa, i allí resta, isolada, fins a ser definitivament absorbida pel mar qui sap quan però sí sap com.

El present és cromàtic i el futur és fosc.

I mentrestant, les administracions segueixen fent sonar el violí, sense aportar més que pedaços i males solucions que són eliminades pel mar a cada temporal de llevant. Avui el Delta va amb majúscules, aviat serà minúscul, i més tard només record.

Vet aquí la història trista d’un divendres a la tarda.