Arribem a la segona setmana de vida a la xarxa de l’Alternatiu i continuem amb l’apartat de la macedònia cultural que vam iniciar el diumenge passat. L’estrès diari, la rutina, els horaris, el cansament, la feina, els estudis… Ens atabalen durant la setmana, prou! És l’hora de relaxar-nos i esbargir-nos amb un recull de qüestions que volem compartir amb vosaltres, els nostres fidels lectors.

Una frase:

Aquesta és la frase en la qual porto pensant des dels inicis de la pandèmia. Em fa recordar a la gent que no compleix les mesures higièniques adients per intentar evitar que el nombre de contagis de la covid-19 segueixi augmentant. Se la vull dedicar a tota aquesta “panda” d’ineptes i egoistes que no duen mascaretes, que no respecten la distància de seguretat, que van a esdeveniments multitudinaris i sobretot, els que segueixen pensant que això de la pandèmia i el virus no són reals. Espero que no us contagieu (i ara pot ser que em digueu dolenta), però si us contagieu després de no fer les coses bé hauríeu de signar un document on indiqui que no voleu que els professionals sanitaris que estan donant el seu alè al màxim, us ajudin, deixeu lloc als hospitals per la pobra gent que sí que fa el possible, però per desgràcia s’acaba infectant. Si feu això, no valoreu la vida, per tant, com deia Da Vinci, no us la mereixeu. Després d’un any que estem vivint aquesta malaurada nova situació, ens hem acostumat. El costum provoca rutina i acomodar-se en la zona de confort, no oblidem que continuem i continuarem vivint amb el virus entre nosaltres. No oblidem els malalts, els morts ni als familiars i amics que sofreixen les conseqüències de la pèrdua dels seus avis, pares, fills, nets, nebots, tiets, amics…

Una pel·lícula:

DONNIE DARKO, dirigida per Richard Kelly (EEUU – 2001). Inclosa dintre de les temàtiques de thriller psicològic i fantasia. Atrevida, original, reflexiva i amb intel·ligència discordant. Protagonitzada per Jake Gyllenhaal com a personatge principal, entre d’altres no menys importants com Drew Barrymore, Patrick Swayze, Jena Malone, Mary McDonnell, Holmes Osborne…

La ficció situada el 1988 conta la història del problemàtic Donald “Donnie” Darko que és acompanyat per la seva esquizofrènia, que li provoca passejades nocturnes pel seu poble, i per la figura misteriosa disfressada de conill monstruós “Frank” que li pronostica la fi del món. Obsessionat amb el llibre La filosofia dels viatges en el temps, Donnie té vint-i-vuit dies per complir un propòsit que ni ell mateix s’espera, però serà real o estarà tot a la seva ment? I fins aquí, us puc explicar.

La pel·lícula va tenir una estrena limitada, ja que va sortir en cinemes un mes després de l’atac a les Torres Bessones de Nova York, ja que toca un tema delicat, els accidents d’avió. Va rebre bones crítiques i es va convertir en una pel·lícula de culte.

Una sèrie:

SCORPION. 2014 – 2018. EUA. 4 temporades. 93 episodis. Dirigida per Nick Santora. Temàtica d’acció i drama. Basada en fets reals. Inspirada en la vida del geni i expert d’ordinadors Walter O’Brien. Tracta sobre un equip de genis dirigits per l’excèntric Walter O’Brien que treballen pel govern americà i actuen com a defensa de les amenaces del món i salvar vides. L’equip el componen: Walter O’Brien, una de les persones més intel·ligents del món amb un CI 197; Sylvester Dodd, expert en càlculs; Happy Quinn, una mecànica brillant i Toby Curtis, expert en psicoanàlisi i conducta. Cabe Gallo és el cap i enllaç entre l’equip Scorpion i el govern. A més, Paige Dineen, és la que els ajuda a aprendre a relacionar-se i a comprendre el món; i ells l’ajuden a ella a entendre el seu fill Ralph, ja que també és un geni.

Un documental:

VITALS. UNA HISTÒRIA HUMANA. Sèrie-documental original d’HBO Espanya. Dirigida per Fèlix Colomer. Estrenada aquest any 2021. Tres capítols. Rodada a l’hospital Parc Taulí de Sabadell, Barcelona, durant vàries setmanes (de març a juny) en plena pandèmia de la covid-19. Ens capbussa en les històries dels afectats per la covid19, explicades en primera persona, tant pels mareixos malalts com pel personal sanitari de l’hospital. Mostra l’esforç, la por, la desesperació, l’esgotament, la ràbia, l’alegria, la tristesa, l’evolució i les reflexions dels propis afectats, dels sanitaris i de les seves famílies. És un documental que s’ha de veure, no es pot explicar amb paraules el que arriba a transmetre. Ens mostra la realitat del que va passar, del que està passant. Escenes cuidades amb molt de tacte, amb respecte, amb emocions, amb veritats, amb esperança.

Una cançó:

I don’t want to miss a thing – Aerosmith. Publicació 8 de juny del 1998. Rock simfònic / Soft rock / Power ballad. BSO de la pel·lícula Armageddon. Va ser l’únic senzill de la banda que va arribar al primer lloc i es va mantenir durant quatre setmanes al Billboard Hot 100. Composada per Diane Warren. Nominada a l’Oscar a la millor cançó original. La filla de Steven Tyler, Liv Tyler, protagonista de la pel·lícula també va sortir en el videoclip.

Un llibre:

Des del meu cel. Autora: Alice Sebold. Publicat el 2010. 336 pàgines. És un dels llibres més emotius que he llegit. Tracta de la Susie Salmon, que ens explica des del cel la seva vida, la seva mort abrupta quan tenia catorze anys i les seves reflexions. Veu com després de la seva desaparició la vida segueix sense ella. Acompanya als seus pares i als seus germans en la investigació de la seva desaparició, i també, als seus companys d’institut i al noi que li agradava.

És una lectura àgil, una història dramàtica que ens ensenya a veure la mort d’una altra manera. Reflexions i diàlegs exquisits.

Un quadre:

La nit estelada, de Van Gogh (1889). Pintura a l’oli. Postimpressionisme. Es troba en el Museu d’Art Modern de Nova York. Una de les obres més conegudes i considerada una obra mestra. Sempre m’ha agradat aquest quadre, fins i tot, el vaig dibuixar a l’escola. El va pintar tretze mesos abans del seu suïcidi. Són les vistes de nit des d’una finestra del sanatori Sant Romieg de Provença, on estava reclòs per un dels seus brots.

Una ciutat:

Amsterdam. He tingut l’oportunitat d’anar-hi vàries vegades i mai em cansaria de recórrer els seus carrers omplerts de ponts i canals i, sobretot, de bicicletes; contemplar els seus edificis històrics de l’arquitectura dels segles XVI i XVII; visitar els extraordinaris museus com el Museu Van Gogh, la Casa d’Ana Frank, el RIjksmuseum, el Museu de cera Madame Tussauds, entre d’altres; passejar pel parc més gran el Vondelpark, trobar els coffeshops més famosos… Amsterdam és màgica. És la Venècia del Nord.