En la redacció de qualsevol mitjà, quan el cap de secció li encomana a un reporter cobrir un fet concret, el primer que fa el redactor és recórrer a Twitter o a Google per tal de veure què es comenta per les xarxes i fer-se una idea. Malauradament hi ha vegades que la cosa queda aquí, el redactor ja s’ha fet la idea i considera que no li cal, a més, fer-se una composició de lloc; és a dir, agafar els trapaus: mòbil, enregistradora d’àudio, llibreta i aquell Inoxcrom daurat que li va regalar el seu pare quan es va graduar en periodisme, i marxar al lloc dels fets per iniciar la recerca de fonts a qui demanar informació de primera mà. Allò que li ha arribat assegut a la seva cadira, fent panxa, mentre menja Doritos amb cafè, ja li val, ho redacta amb una bona dosi de copy-paste, demana quatre fotos d’agència, i ja té enllestit l’article.

Afortunadament la majoria de redactors i redactores en els mitjans de comunicació fan bé la seva feina; però aquests, aquests que difícilment desempalleguen el cul de la cadira perquè els agrada contemplar la titulació de carrera, especialització i màster que tenen penjada a la paret del seu despatx, esdevenen una colla de ploraners quan de sobte arriba a la redacció un scoop d’un ciutadà anònim que s’ha trobat en el lloc adequat i en el moment oportú.

I ja hi som pel tros. Ja s’ha muntat el drama. “Oh, no. Merda! Un periodista ciutadà! Hem d’acabar amb aquesta colla d’intrusos!”.

Estimat senyor periodista de carrera, especialització i màster;

No existeixen els “periodistes ciutadans”, allò que existeix són persones al carrer amb dispositius mòbils en les seves mans, que emparats per l’article 20 de la Sacrosanta, tenen dret a ser informats alhora que el tenen també d’informar per qualsevol mitjà que tinguin al seu abast. En poques paraules: són fonts; i és vostè, com a periodista d’ofici, qui ha de verificar i contrastar aquesta informació que li arriba abans de decidir fer-la pública a través del mitjà de comunicació on treballa.

Una persona amb un mòbil que es troba amb un fet noticiable, només té dues alternatives: o bé l’escampa per les seves xarxes socials, o bé la fa arribar als mitjans. Pel que fa al primer cas, tranquil, no passa res, és una xarxa social i no sé si sap que una xarxa no és un mitjà de comunicació, és un canal de comunicació. Tant és si per allà circulen Fake News o informació errònia i poc contrastada; allà, vostè no hi té cap responsabilitat i ja tots som grandets per saber destriar el gra de la palla. En el segon cas sí, la responsabilitat és de vostè a l’hora de validar o no la informació que li arriba d’una font; però això no li ha de venir de nou atès que aquesta ha estat sempre la seva feina.

Recorda vostè els teletips? Recorda aquelles fileres de paper imprès que desprenia aquella sorollosa màquina? Recorda com tot seguit, parlava amb el seu cap i li demanava anar a cobrir aquella notícia? I doncs?… Quina és ara la diferència? Però si no pot queixar-se! Ara li arriben fotografies, vídeos i talls d’àudio! Què més vol?

Ja posats a recordar, insisteixo: recordi que el dret a la informació no és cap exclusiva dels periodistes. Qualsevol ciutadà té el dret de fer-ho. La responsabilitat de donar carta de certificació a la informació, vingui d’on vingui, segueix sent seva. Tranquil, ningú li prendrà la feina.

Ciutadans amb els seus dispositius mòbils prenent imatges d’algunes de les situacions dramàtiques viscudes arran de l’atemptat del 17 d’agost del 2017 a Barcelona. Fotografia: Sergi Càmara.