Avui que és dissabte, i que us heu llevat ben d’hora ben d’hora, tant d’hora que a la tarda tindreu son aviat, i ja us heu llegit l’Alternatiu i heu fet les vostres cosetes, us explicaré un conte. Un conte d’aquells dels d’abans. De prínceps i princeses. De prínceps que si punxes una roda s’aturen just al mig a la carretera i te la canvien, i et parlen de tu, i t’inviten a tabac, aquell tabac que ha compartit prèviament amb una senyoreta que també fuma. I de princeses maques, i altes, i rosses, que són com tu i com jo, i s’operen el nas, i els ulls i la boca, i els pòmuls, i les … i ja.

La història que relata aquest conte va succeir en un país molt llunyà. Tan llunyà que si posaves la cadena que porta el número sis el notaves distant, però no t’estalviava el ferum a femta que en desprenia. I va d’un príncep que tenia un pare que no tenia tron (Com Mufasa? Exacte, com Mufasa). Aquest senyor havia perdut el tron per culpa d’un senyor baixet, dolent i ridícul, però que potser no era tan babau com els altres es pensaven, i que havia assumit el memento mori, i sabia que un dia no hi seria, i per tenir tot tant ben lligat com mig gram de cocaïna va disposar que el petit príncep esdevingués rei.

I vet aquí que aquell príncep va ser rei. Però anava vestit normal. (Com tu i com jo? Exacte, com tu i com jo). Ja us he dit que era dels qui et tracten de tu, i que si convé et paguen el tallat. Però el rei, que veia com altres senyors que tenia a la vora vestien molt bé, va pensar que ell també havia de vestir molt bé. I va comprar molts vestits. En va comprar tants que fins i tot va haver de tirar mà de partides pressupostàries que no estaven al pressupost ben definides. I com que també necessitava cotxes, i palaus, i amistats maques amb d’altres gents i altres princeses (que no eren la seva, perquè era com tu i com jo però no era imbècil) va fer negocis amb gent que es cobreix el cap amb mocadors. Negocis dels que no s’expliquen a la gent (com tu i com jo? Exacte, com tu i com jo).

I talment com us explico el rei un dia va sortir de cavalcada. I vet aquí que un noi que volia ser un rapsode, i que cantava unes cançons força horroroses, i feia rimes que no rimen i metàfores descoordinades, en veure el rei tan ben vestit va cridar fort per a què tothom el sentís. EL REI VA BEN VESTIT. FINS I TOT MASSA BEN VESTIT.

La gent, en sentir-lo, va pensar que el noi no hi tocava massa, que devia ser un agosarat d’aquells que ha sortit d’una institució de salut mental. I van cridar la policia. Una policia que també et tracta de tu (bé, de tu però en cristià, ja m’enteneu). I el van portar a un tribunal d’aquests que ja no et tracten de tu, ni en cristià ni en arameu, i que investiguen els fets que convenen i els que no convenen no, i que dicten sentències de conformitat (de conformitat a la conveniència dels qui manen) i el van sentenciar. El van sentenciar a no cantar durant un temps perquè cantava malament. Molt malament. (Com C.Tangana? Això, com C. Tangana).

I així va ser com el noi va anar a la presó, i el rei (que havia estat príncep) va seguir vestint molt bé. De fet, tothom ho sabia que vestia molt bé. Però també tothom sabia que vestir bé tampoc està tan malament, i que si ells poguessin vestirien igual. I llavors, la gent que vesteix normal – i la que vesteix millor – van pagar les factures dels contenidors cremats amb partides pressupostàries previstes per als imprevistos, i cadascú va seguir fent el que bonament va poder.

I el noi? El noi als quatre dies havia passat de moda i ningú més se’n va recordar. Prou feina va tenir per accedir al tercer grau. Ja us he dit que era un conte de prínceps i princeses. La resta és secundari. Memento mori.