Amb pantaló curt; tant era que fos estiu o ple hivern, asseguts a la catifa del menjador i amb la llesca de pa amb Nocilla que ens preparava la iaia en arribar de l’escola, la mainada de la meva generació (actualment coneguts com els Boomers), ens empassàvem cada tarda; a més del berenar, una bona tanda de sèries de dibuixos animats, així com diferents programes infantils com ara: La casa del reloj, Un globo dos globos tres globos, Los Chiripitifláuticos, Los Payasos de la tele, etc. Programes que eren contenidors de tota mena d’entreteniment en forma de Magazín i des d’on podíem veure: actuacions musicals, treballs manuals, jocs de mans, contacontes i tot aquell divertiment al qual podia tenir accés una criatura a través de la pantalla d’una tele en blanc i negre.

Aquella mateixa tele des d’on els nostres pares seguien els telenotícies a l’hora de sopar. No era d’estranyar que molts pares s’entaulessin a menjar la sopa amb mandonguilles amb l’orella amatent a les notícies, i alhora, fullejant una novel·la de “l’Oeste” escrita per Marcial Lafuente Estefanía o Zane Grey; novel·les que tot i resultar molt econòmiques, gairebé ningú pagava per elles perquè passaven de mà en mà en una forma d’intercanvi establert per les mateixes llibreries de barri, on entregaves una quantitat de novel·les que ja t’havies llegit i te n’emportaves la mateixa quantitat per llegir a canvi d’unes poques pessetes.

Els dissabtes al vespre podíem gaudir de la pel·lícula que la resta de vespres no ens deixaven veure els nostres pares perquè l’endemà havíem de matinar per anar al cole. Però no només això, ja havíem passat la tarda veient les actuacions musicals del programa Aplauso amb els AC/DC, els Jackson Five, Depeche Mode, Donna Summer, Kenny Rogers, The Police… i una inabastable quantitat de solistes i grups musicals de rabiosa actualitat d’aquella època. Poc abans de sopar disposàvem també de les grans sèries del moment: Starsky & Hutch, Los Ángeles de Charlie, Colombo… i aquelles sèries que ens feien plorar a tota la família els diumenges a la sobretaula com per exemple, La casa de la pradera.

El futbol i la boxa eren també autèntics espectacles televisius tractant-se dels esports reis en les dècades dels 60 i dels 70. Programes de debat com La Clave, d’entreteniment nocturn com el Directísimo o d’actualitat política i d’entrevistes com el Dos por dos. I què no dir de la ràdio i dels programes destinats exclusivament a la música; com ara Los 40 Principales que va acabar emetent al llarg de les 24 hores del dia, o els programes d’actualitat esportiva i nocturna com el de José María García, o programes per a públic estrictament femení com el de l’Elena Francis on es podia passar de donar receptes de cuina a una mena de consultori on les dones enviaven cartes demanant consell emocional i sentimental.

I tot això? Absolutament gratis. Només calia fer-se amb la tecnologia necessària: la televisió o un petit transistor de ràdio. Compraves l’aparell pertinent i tenies -i segueixes tenint- accés gratuït a tota mena de continguts, multiplicats exponencialment des de la irrupció de les cadenes de televisió privades el gener del 1990.

Curiosament, l’únic mitjà de comunicació pel qual sempre ha estat necessari pagar, ha estat la premsa escrita i impresa en paper, i que avui dia s’està debatent entre la supervivència i l’extinció, sense saber veure massa bé d’on bufa el vent i amb unes caigudes de vendes i d’inversió publicitaria considerables dansà la crisi econòmica del 2008. La premsa digital, format on les principals capçaleres es van afegir a correcuita, va iniciar la seva singladura oferint gratuïtament el mateix contingut que en les seves versions en paper i de pagament en el quiosc. La fórmula va resultar fatídica pel fet de no arribar a assolir una quantitat d’anunciants que financessin l’aposta; i en voler rectificar, va ser encara pitjor perquè el lector, acostumat a rebre els continguts gratuïts, es mostrà reticent a l’hora de pagar encara que no fos més que una petita quota.

No obstant això, a finals d’octubre del passat 2020, el diari The New York Times, informava que havia arribat als set milions de subscriptors i que els seus lectors digitals són actualment el “motor de creixement” dins del seu model de negoci. Per tant, hi ha un futur per a la premsa digital en el que cal apostar per continguts de primera qualitat; així com cal repensar la premsa impresa i passar-la -potser- a una periodicitat de cap de setmana i amb continguts menys generalistes i més especialitzats.

Si bé és cert que el món de la música o el sector del llibre van veure’s seriosament afectats per la digitalització de continguts, amb plataformes d’intercanvi de fitxers en Mp3, com ara el Napster o l’Emule de principis del present segle, o les múltiples plataformes de descàrregues pirates de contingut literari en format PDF, aquesta realitat, encara actual, es va resolent a poc a poc a través de murs de pagament com l’Spotify, Google Play, Apple o Amazon Music i les plataformes per a la venda de llibres, ja bé siguin digitals o en format físic. L’estabilitat econòmica d’aquests sectors serà lenta, però no només pel fet que amb l’actual pandèmia i la sobrevinguda important d’una crisi econòmica, trontolla tot, sinó perquè l’arrel del problema es troba en un entorn empresarial i comercial canviant que és causat per la multiplicitat de l’oferta que diversifica al client/usuari i l’atomitza per un munt d’entorns diferents; que en el fons ofereixen el mateix.

Així les coses, el futur ens ofereix una hibridació de models de negoci on podrem optar per trobar continguts gratuïts que es trobaran a l’abast de tothom, així com de continguts que seran de pagament i que podrem escollir a la carta des de diferents plataformes de les quals, el motlle, potser ha estat Netflix qui l’ha creat.

Benvinguts doncs al futur immediat.